Torno a rondar nits a la cuina,
un cafè i una cigarreta i m’encanto en els dibuixos que fa el fum en l’ambient quiet de la nit. Té, unes veles, penso, que s’inflen i es desinflen talment com ho faig jo…. i onades d’un mar blanc….
Torno a rondar nits a la cuina,
un cafè i una cigarreta i m’encanto en els dibuixos que fa el fum en l’ambient quiet de la nit. Té, unes veles, penso, que s’inflen i es desinflen talment com ho faig jo…. i onades d’un mar blanc….
ummmm… i cigarreta i una tisaneta de fruits vermells o de flors? ;)jo també combatia les nits d’insomni amb cafè… quina «paradoxa», oi?i com m’agrada mirar els dibuixos que fa el fum.Hem d’aprofitar els moments «d’inflació» ;*)petons i abraçades!
Sempre a la cuina i un cigarret… sé de què va.Reposa el cap. Encara que costi.Un petó!!
uoh!!també m’agraden mooolt les tissanes, sobretot les de fruits rojos, elur, (i és curiós que les citis): son les de seure davant l’ordinato, pijama i mitjons gruixuts, i mentalitat de treballar una estona llarga, la tassa calentona escalfant les mans…i en canvi, el neguit m’orienta al cafè…. coses i la cuina, sí, violette….a mi sempre m’agrada dir que «la cuina és el meu reialme» (en un sentit molt diferent del que pot semblar: hi treballo, hi canto, hi penso, hi somnio….)=;)
I quina mar vas solcant? No et refies de qualsevol vent…
el café i el tabac fa temps que no m’acompanyen però si l’imsomni a la cuina, mentre penso nous camins.una abraçada
un mar espès, josepmanel, que m’ensenya coses que no voldria… com la d’aprendre a protegir-me de segons quins vents… jo també hi penso nous camins, assumpta, que em permetin crear… i ser a la cuina del (meu) món!!tks a tots, per ser-hi malgrat els espais en blanc…**!!
És que nosaltres, a vegades, només som fum; però també som fusta, i foc, i brases
On ets, llunàtica?Una abraçada…
ai, violette,arrossegades en una voràgine inesperada a la feina, se’m malmetien les espirals dels sentiments, i he hagut de posar-hi temps i cor per mimar-les, per redibuixar-les, per compartir-les de nou en una abraçada…ni espai per explicar-hoperò ja suro, potser demà…un petó tendre,m’t’enyorava….=;)
i jo a tu…;)
Hypatia… plou, suaument. El dia és fresc i plou. Espero que a casa teva també ho faci, va tan bé la pluja per endur-se boires i boirines… un petonàs i una abraçada en forta, bonica :***
plou suaument…. que bonic m’arriba, elur…saps?sovint passo per casa teva, m’agrada com escrius, el que escrius…. i llegir-te em permet mantenir el fil de la lucidesa, aquell que m’uneix amb mi mateixa, quan la quotidianitat podia fer-se poesia només en un bri d’herba, quan el temps es complaïa en allargar-se i era fàcil l’aturar-se i mirar… i sentir….mil gàcies per ser-hi,tornaré, promise(estoy en ello)****!
Remei, actualitza! Que fa molt que no escrius res 🙂