Em truca al migdia, després d’haver-nos intercanviat mil trucades perdudes la nit anterior:

• On ets? Pots parlar?
• Sí, sí, sóc al carrer
• Treballes avui?
• Intensiva…
• Ets a la feina?
• Noooop
• Pots venir aquesta tarda?
• Ostres, no… sóc a Girona
• Aaaah, el nen!! -ho diu sorneguera, amb tendresa compartida-
• Yessss, l’altre que em truca i em diu «pots venir, ara?» i, és clar, vinc ;o)

Somriures, ella ja sap que ella és «l’altra», qui em truca a deshora o amb immediatesa per dir-me «pots venir, ara?«, qui m’envia documents a les tantes de la nit per a què els hi revisi per l’endemà a primera hora…. tot i que ja no treballem juntes!!

• I demà a la tarda?
• Sí, perfecte!!
• Et recullo a les 15h a la porta doncs
• Ok….. mmmm…. tema?
• No, res, necessito que m’ajudis amb un tema informàtic: la nena se’n va demà passat, l’any als EUA, i no tenim ni idea d’això de l’Skype
• Demà passat, ja???? Bé, l’Skype és fàcil. Demà doncs!!
• Eeeeh, i et convido a dinar a casa, eh?
• Genial!!

Al voltant de les 15h li faig un sms: «Quan surtis de la feina fesme una perdi i baixo«.
Truca:

• Eeeeeh, que t’he dit una perdi!!
• Sóc aquí baix ja
• Ooooops, ara baixo!!

Pujo al cotxe. Avui ella no ha treballat. Avui va informal, ella, sempre tant pinta i mirall.
Arrenca. Condueix igual que es belluga, que camina, que parla, que treballa: a tota velocitat. Enfilem Antoni Ma.Claret amb el seu cotxe llarg que sembla que ocupem tot el carrer, canvia constantment de carril mentre xerra fent anar una ma davant del seu nas… Però arribem.

Dinem amb les seves tres filles; un encant, un canvi per a mi, jo, que només tinc homes a casa!! Xerrem, riem, escampem complicitat sobre les estovalles.

Llavors, ella desapareix al fons del pis a preparar maletes i jo remeno tecnologia amb les seves filles. El que dèia: un plas…. tot i que és un Linux!! En dos moment, elles ja estàn xatejant amb l’avi i els cosins, ja hi tenen perfil i foto i s’han organitzat àudio i vídeo. Remenem una mica de xarxa social….

A mitja tarda torna, amb la safata de cafè, i sortim a la terrassa a fumar. Un moment de relax, una conversa distesa, seriosa i riallera, el brogit de la ciutat a l’altra banda de la barana.

• Va, que surto a comprar i et porto on vulguis. On tens la parada del bus? O on et pot recollir el Cesc?
• No, no cal, el Cesc em ve a buscar, acaba de trucar; tu ja estàs prou liada avui
• ….
• Serà dur, eh? …. Va, que se’n sortirà molt bé, veuràs. A nosaltres Girona ens ha anat de fàbula… tot i que jo vaig patir molt al principi….
• Sí, jo ja he plorat aquest matí….
• …

Allargo la ma i li toco el braç. Somriu.

• A l’estiu veniu un parell de dies tu i el Cesc, eh?
• Mira: aquest any sí, va

De tornada cap a casa he sentit que l’amistat deu ser tot això, la confiança, la complicitat, els moments i els silencis, les coses petites….

La porta de la felicitat s’obra sempre cap enfora,
no pas cap endins……

Ha set veure’l i pensar en tu….
… i en mi ;*)

(foto de Blanca Martínez)

La Carme m’ha fet un regal de benvinguda a casa seva,
bé, de fet, dos regals!!: un dibuix i un poema preciosos que recreen un post meu, Pedaços

i m’ha agradat tant i tant, em sento tant feliç
que vull compartir-lo aquí amb tothom……….

Els pedaços d’Hypatia

Jo no sé dibuixar………..
però sí que puc escriure una nota d’agraïment des del meu pols:

En pocs dies,
he estat dues vegades al QUQU de Passeig de Gràcia,
però no he demanat mousse de formatge amb melmelada de nabius,
perquè no anava amb tu…..

Jo, que mai no oblido res…

em vaig oblidar d’oblidar-te…..