Tu prens cafè i jo xocolota…
… al revés: tu prens xocolata i jo, cafè… i xocolata!!
El Cafè és buit a primera hora de la tarda i hem triat la taula del fons, una tauleta petita de fusta en un racó de la galeria de grans finestres baixes que donen al celobert. Des de sempre, seure davant d’un cafè és un ritual…. tot i que el cafè, dens, amb escuma daurada, només m’agrada a mi.
Potser és l’escenàri, on un dia vam iniciar mitges confidències; potser l’hora quieta; potser el teu pragmatisme de sempre; qui sap si els darrers vapors d’un blanc estupendu amb el dinar…. però la conversa no fa giragonses de prel·ludi obligat. Apuntes directe i tires a matar: vols saber, tens curiositats per saber què sento de debò sota el meu tarannà despreocupat….
…això és Hypatia –penso fluixet-,
i les paraules no poden enfilar-se sinó ho faig sobre paper… o si?
Un platet d’alumini que s’omple de cendra i puntes de cigarreta, el fum que s’enfila quiet des de la nostra taula, el Cafè que s’ha anat omplint de gent i nosaltres de paraules….. Poc a poc, sense mesurar silencis ni mots, et vaig omplint el present de matisos diferents del passat, arrenglero les paraules quasi sense voler, pausades, senzilles, amb l’alliberament que dona airejar la preocupació, soterrada tant de temps sota el control estricte del jo.
Et sorpren, ho sé, ho dius, no t’ho imaginaves….. t’agrada….
Guardaràs el secret, dius, i et crec….
però penso: tu i jo ens coneixiem tant poc…? i m’entristeix….
I se m’acut que interpretem la realitat sempre només sota els nostres paràmetres, que som incapaços de fer un pas enrera i mirar-nos-ho diferent, i buscar-hi l’angle i l’explicació des d’una altra visió del prisma….
“piensa en verde”, penso, i això em fa somriure….
Però saber que s’ha de fer aquest pas enrera i agafar perspectiva, ja és un pas endavant.És difícil, molts cops, oblidar-nos de nosaltres davant els altres.I els cops que s’aconsegueix és tant fantàstic!!Malgrat trobo a faltar la llum amb la que vas pintar ca teva, he de reconèixer que, sempre ve de gust seure capvespres a mirar l’horitzó sota la lluna.Amb el teu permís:Una abraçada enorme i una capseta de petonets dolços i gens estranys, nina:¬)*
si…..i mentre jo escric: «tant poc ens coneixiem…?», ensenyo que tampoc no hi veig més enllà del nas, aiiisssM’agrada la imatge de poder seure un capvespre al teu costat a mirar l’horitzó sota lluna….I em quedo la capceta de petonets, i l’abraçada, tota. Rep una plateta de llunes petites i dolces;***)
M’agrada el que escrius i com ho dius, l’atmosfera que has creat amb tant realisme, sembla que t’estigui observant… i és veritat, perquè ens costa tant fer el que dius? Fer una passa enrera i veure-ho tot a través d’una nova perspectiva, o més difícil encara, posar-nos al lloc de l’altre… Poc a poc anem aprenent, passa a passa, cafè a cafè,… Una abraçada 😉
allò que en diuen empatia….la veritat és que jo en tenia, una mica, des del perigeo de la lluna, quan ho podia entendre tot… però em dec haver fet més gran (més dolenta, més intransigent, més… cansada d’entomar patacades) i a vegades l’oblido en algun calaix…..mica en mica, passa a passa, cafè a cafè… tornar a omplir de confetti les butxaques!!Gràcies, Thera ***!!
Si a vegades no ens reconeixem a nosaltres mateixos, perquè ens sorprèn que els altres no ens coneguin més? i la pregunta em sembla que me la faig a mi mateixa…mai ens coneixerem prou i mai ens coneixeran prou.. i està bé així, perquè no es perd l’efecte sorpresa ;Ppetonassos i somriures de mitja lluna!