l’Olla de Núria

L’Olla de Núria, crònica d’una sortida

Érem un colla de quinze, agosarats tots, que vam decidir encarar la sortida de l’Olla de Núria en un cap de setmana en que el Meteoblue ens apuntava insistentment pluja al Pirineu a partir de migdia.

Vam sortir dissabte a primera hora de la tarda de casa, i vam plantar-nos a Fontalba en menys de dues hores enmig d’una boira que semblava que arribessis a Mordor, no veies ni els cavalls que senties galopar al costat del camí.

I malgrat tot, xerrameca i alegria, vam enfilar corriol direcció a Vall de Núria entre esquinçalls de boira que, ara i adés, ens feien l’ullet amb el paisatge (incís: que anéssim a fer travessa va ser la única cosa que ens va frenar d’omplir un bon cistell de rovellons, ous de reig, ceps o rossinyols; vam pensar que de tornada, si no aconseguíem fer l’Olla, al menys faríem un cistellet de bolets). A la foto de sota, si us hi fixeu, podeu veure-hi l’Alberg de Núria entre la boira.

En menys de dues hores, crits de marmotes i alguns grups d’isards pel mig, ens plantàvem a la Vall i arribàvem a l’Alberg on faríem nit (incís dos: alberg absolutament recomanable, qualitat preu, instal·lacions i menjar molt confortable).

Les nits de refugi, malgrat que retires molt d’hora, sempre donen un punt afegit de companyonia i complicitat al grup. Viure una tarda vespre de dutxa, preparar llits, compartir habitació i sopar, sobretaula i jocs es nota en com s’encara la muntanya l’endemà.

Ens vam llevar diumenge molt d’hora, esmorzàvem a les sis, i sortíem a encarar la travessa encara amb el frontal posat, un corriol de puntets de llum enfilant el primer cim, cap el Pic de l’Àliga (2422m), que era la nostra primera estació.

D’allà i ja amb llum de dia, vam començar a carenejar cims, tretze en total si comptem només els principals (vegeu perfil), uns quants més si anotem els intermitjos, a vegades també “cabronets”.

Comptàvem que, a l’hora que havia de ploure, sobre les dues, podríem ser ja al Coll de Finestrelles, l’últim indret del recorregut on hi havia possibilitat d’agafar un camí de baixada, escapant-se cap a la Vall, des d’on podríem retornar a Fontalba a buscar els cotxes.

A mida que anàvem avançant carena, trencacames amunt i avall, el cansament s’anava notant al grup. El temor al mal temps també minava alguns ànims. Però tots seguíem, concentrats i amb bon ànim per a les bromes. Els núvols encara no amenaçaven i, tot i que feia fresca, estàvem tenint estones llargues de sol (per això vam quedar colrats de cara).

Al Pic de Finestrelles (2827m) vam dinar una mica i, ja al Coll, es va fer la darrera valoració del grup. Al davant teníem la llarguíssima pujada que enfilava el Pic de Segre, i una boira que començava a arrossegar-se per les carenes….

Dels quinze, només deu vam decidir continuar, el altres van davallar cap a Núria amb la intenció de prendre el cremallera fins a Queralbs on els recolliríem.

Jo em sentia bé (malgrat que sempre camino molt lenta i sóc la darrera en arribar a cada cim) i em feia moltíssima il·lusió completar l’Olla. Així doncs, amb el beneplàcit del grup punter que ja sabien que jo els alentiria, vaig decidir quedar-me i seguir.

Enfilar el Pic de Segre (2809m) era llarg però no complicat, però en arribar al cim ens havia cobert la boira. Així doncs, el grup va decidir que, d’allà al cim del Puigmal (2913m), per no separar el grup, jo seria la que obriria la marxa (a les pujades sóc la més lenta…. a les baixades, atrapeu-me si podeu!!). Per a mi anar primera és una mica un càstig, has de tenir el cap molt ben posat per notar la presència del grup al darrera i mantenir malgrat tot el propi ritme, el que et deixa arribar.

Finalment, la boira es va anar obrint i a uns 80m del cim els “vaig donar permís… obligatori” que m’avancessin i coronessin el darrer cim.

Érem sols al cim del Puigmal, quatre de la tarda d’un dia que s’havia anunciat insistentment pluja. Ens vam asseure enmig de la quietud i la calma a picar alguna cosa. I vaig plorar com una bleda (com sempre, de fet) de l’emoció d’haver completat la fita (quedava la baixada, tartera inclosa, però les baixades a mi em van molt bé, segur que la fèiem sense problemes).

La baixada fins a Fontalba va tenir un punt delicat a la tartera però la vam fer, supervisats per una colla de muflons curiosos, com si féssim una passejada, el ritme lleuger i la conversa fàcil i amena. I vam arribar als cotxes entre cavalls, sense boira, sense pluja, l’il·lusió immensa d’haver completat l’Olla.

Que l’endemà haguéssim de tornar a la feina és anecdòtic… un record immens, una felicitat profunda, unes fotos espaterrants…. i al final, ni agulletes!!

.

(i per a completar la crònica, l’àlbum de fotos de la sortida que n’ha publicat el CECMO Centre Excursionista de Caldes de Montbui)