Dies en què tot flueix, en que les hores passen sense adonar-te’n i, quan arriba el moment de marxar, voldries quedar-te una mica més.
O molt més.
Però la vida té els seus horaris, els compromisos, les coses que toca fer. I ens hi hem acostumat tant que, de vegades, sembla que també hàgim après a posar data a les ganes.
Només que les ganes no en saben, de calendaris.
M’agraden els plans que no estaven previstos. Els que neixen d’un «i si…?» i troben un lloc entre tot allò que ja estava decidit.
De vegades em pregunto quantes coses deixem de viure simplement perquè no les havíem previst…
Potser hauríem de deixar més espai a la improvisació. A les hores que no són de ningú. Als dies que encara no sabem com acabaran.
Perquè hi ha moments que voldríem allargar, persones amb qui sempre ens falta temps i ganes que no haurien d’haver d’esperar el seu torn.
Batre-ho tot amb el minipimer i posar-ho a la plata.
Posar-ho al forn, amb foc a baix, a 140 ºC. El forn ha d’estar calent; després pot ser a 180 ºC, només a baix.
A la plata, posar-hi mantega untada perquè, si no, queda enganxat.
Quan vegis que ha pujat, amb un escuradents mira que surti net. Llavors la treus ràpid i hi poses a sobre sucre, o pinyons, o fruita confitada, un raiget d’anís per sobre i al forn a gratinar.
Quan em van dir que havia de parlar avui només dos o tres minuts vaig pensar que era impossible: tinc més de trenta anys de material sobre el Bernat!! i uns quants ja també sobre l’Alba.
Així que he decidit no explicar-vos res.
No us explicaré que la primera paraula del Bernat no va ser ni papa ni mama, com tots els nens, la seva va ser Anrrreeeuuu (Andreu, el nom del seu germà gran… i cridat, agafant fort les baranes del llitet, mentre l’altre dormia). Ni que d’adolescent, amb mi discutia per gairebé tot i amb son pare era encantador. Ni que quan sortia de nit, per molt tard que arribés, sempre treia el cap per la porta de la meva habitació per dir-me «mama, ja soc aquí», perquè sabia que així jo llavors dormia tranquil·la. Ni que la primera vegada que va anar al mar de nit, l’endemà vaig trobar petxines a la tauleta.
Bé. Al final sí que us ho he explicat.
Però és que aquestes petites coses ensenyen bastant bé qui és el Bernat: algú molt sensible, encara que sovint ho dissimuli; molt intel·ligent, molt curiós, una mica obsessiu i, sobretot, algú per a qui les persones importen.
***
I llavors va arribar l’Alba. Y entonces llegó Alba.
Nosotros no la conocimos hasta que llegó la pandemia y Bernat nos preguntó si podía venir a confinarse en casa con nosotros.
Dijimos que sí, claro. Y ella también dijo que sí… una mujer valiente, aunque necesitó que le mandáramos una foto de la nevera llena como garantía, todo hay que decirlo.
Y así, una chica a la que apenas conocíamos entró en casa para pasar unas semanas y salió tres meses después convertida en familia.
Y es que hace tiempo que Alba no es solo la chica de Bernat. ¡¡La queremos mucho!! Alba es una mujer valiente, poderosa, independiente, que sabe lo que quiere y que sabe estar al lado de quien quiere sin dejar de ser ella misma. Una gran compañera.
***
Probablement el millor que puc dir avui de vosaltres dos és que, durant aquests anys us hem vist riure, discutir, pensar, cuidar-vos, donar-vos espai, fer-vos preguntes, canviar de país, de casa, de feina… i continuar tenint ganes de fer la vida junts.
Jo no penso donar-vos cap consell sobre el matrimoni. Seria una mica pretensiós pensar que després de tots aquests anys necessiteu que us expliquem avui com us heu d’estimar.
Tampoc us diré allò de que sigueu molt feliços.
No perquè no vulgui que ho sigueu, és clar, sinó perquè, com ja sabeu, la vida no funciona així. Hi haurà moments extraordinaris i moments difícils, dies feliços i dies que no ho seran gens.
El que sí que us desitjo és que, quan arribin uns i altres, continueu fent el que us hem vist fer fins ara: riure, pensar, discutir, cuidar-vos, donar-vos espai i continuar escollint-vos un cop i un altre, cada dia.
I això em permet mirar-vos avui amb molta tranquil·litat.
No sé què us portarà el futur, ningú no ho sap.
Però hi ha una cosa que sí que sé… i és que, Bernat, Alba, heu triat bé.
L’agost encara hi és, però aquests dies tenen una cosa estranya: setembre comença a ocupar-nos abans d’haver arribat.
Comencem a mirar calendaris, pensar en la feina, ordenar coses, fer llistes, reprendre rutines… com si l’agost ja s’hagués acabat només perquè en queda poc.
Me’n faig conscient i em pregunto: quantes vegades deixem de viure una cosa perquè ja estem preparant la següent?
Aquesta tendència a avançar el temps, a deixar que el que vindrà ens robi els dies que encara són nostres.
Perquè setembre encara no ha arribat, però ja ha començat a ocupar lloc.
I no: només cal recordar-nos que no cal marxar abans d’hora.
Darrerament, aquesta és una paraula que em ronda insistentment: reconfiguració.
Potser perquè descriu millor que cap altra el moment en què em trobo.
Perquè reconfigurar no vol dir començar de zero. Vol dir que les peces continuen sent teves, però ja no encaixen igual que abans.
Reconfigurar parla de conservar molt del que ja hi ha (experiència, vincles, capacitats, interessos, responsabilitats), però de canviar-ne la disposició, el pes i la funció.
Una cosa que abans era central pot passar a ser secundària. Una obligació pot convertir-se en elecció. Una relació pot continuar, però des d’un altre lloc. La feina pot seguir formant part de tu, però deixar de definir-te. I coses que fins ara ocupaven poc espai poden començar a reclamar-ne més.
Per això és una paraula més profunda que “transformació”.
La transformació pot suggerir que et converteixes en una altra persona. La reconfiguració diu que continues sent tu, però amb una arquitectura nova.
I això encaixa especialment amb aquest moment, perquè la pregunta no és tant “què deixo?” com “què mantinc, què desplaço i què decideixo posar ara al centre?”
Si ho hagués de resumir en una frase, seria:
«No és un canvi de vida; és canviar la manera com la vida s’organitza al meu voltant.»
He fet obres a casa, grosses, d’aquelles que no deixes paret dreta i ho remous tot.
En una lleixa, dins un sobre lila ha sortit aquest dibuix… diria que hi reconec l’arbre!!
L’he enganxat a la pissarra.
I llavors, sense voler ni saber com, m’ha vingut un pensament al cap, cru, nu:
no he sabut tornar.
*****
Potser les obres no només remouen les cases.
També aixequen la pols dels llocs que vam habitar, i ens recorden que hi ha absències que no fan soroll, fins que apareixen, inesperadament, dins d’un sobre lila.
