Va ser molt trist….
En tenia només 68, i feia encara no una setmana que tenia diagnòstic… és clar que feia molt de temps que no es trobava bé, per això el diagnòstic va ser, d’alguna manera, alliberador…. tot i que molt cru: un càncer a la matriu, en fase 4. Li treien el dolor amb morfina, cada vegada dosis més altes, i li feien quimio esperant que aquesta concentrés prou el mal per a poder plantejar-se una operació. Podia durar….. però ella es va rendir, es va rendir ja el primer dia, i en quatre dies més, el seu organisme es va col·lapsar.
No en vam saber res fins a dos dies del final que vam trucar-los per veure’ns abans de vacances…. L’endemà trucava el Jordi, i un dia més i ella ja no hi era…. Tot havia anat tan ràpid…..
Va ser molt trist, el pesam, la vetlla, l’enterrament, el cementiri, les converses a mitja veu, les llàgrimes…. era gran si, però era la mare… i jo ho sentia tot quan la Carme m’abraçava, quan se li negaven els ulls, quan em deia, fluixet, que estava malament, i fluixet, plorava…
Ens hem fet grans, tenim una vida pròpia, i família, i responsabilitats, i tirem del carro tenint cura dels més grans i dels petits (som generació sandwich), però…. d’alguna manera, perdre la mare ens deixa desemparades, més soles… i desconcertades….
