Conta la llegenda,
que la lluna estava enamorada del sol,
i que organitzava les seves voltes al cel només per albirar-lo…

De tant fer l’ullet,
el sol es va fixar en ella,
perquè era senyora de la nit,
i va sentir-se’n atret…

Van estimar-se durant un temps,
ella apurant les nits, jugant-se l’essència fins a la matinada que la feia llangir fins a fer-la transparent; ell deixant-se estimar, sense alterar el seu ritme d’albada a crepuscle, esperant-la…

La lluna va perdre la prudència, cada cop més captivada per l’astre,
ho va donar tot, va acostar-se massa al sol,
tant, que l’escalfor li va esclatar a la cara…

I ara la lluna,
sola i senyora,
té una cara que no ensenya…

… és la cara del dolor