No t’he oblidat…

recordo tots els camins que vam fer,
quan la paraula era moviment
i la vida tenia dimensió espiritual,
quan les cuques de llum enfilàven els marges…

guardo tots els projectes que vam embastar,
boníssims,
les hores robades a la son,
jugant a fer-nos professionals…

tinc una llibreta taronja plena de guixotades, una carpeta que vessa de tendresa oblidada, un calaix ple de somnis arraconats, un somrís de lluna rodona a la butxaca i un estel brillant al fons de l’univers

i a vegades, d’amagat i amb gest menut, ho escampo tot sobre la taula i repasso les vores amb la punta dels dits… m’enyoro

no t’he oblidat….
però jo sempre sóc desmesurada, ja ho saps, i ho sé….

llavors, ho deso tot de nou amb cura, perquè ja no sé com fer-ho servir,
i me’n torno al meu silenci obstinat, a la distància que m’obligo…

no t’he oblidat, no….
….no puc, no vull