No som transparents… o si?

Un dia m’ho preguntàves: jo sóc transparent?
Per a tu, ser transparent significava que les coses et traspasséssin sense quedar-te res, significava ser hermètica al que tens i gens permeable al que ve de fora, no deixar que t’endevinessin…

Per a mi, en canvi, ser transparent es relacionava amb la honestedat, ensenyar totes les cartes, no tenir secrets ni amagar intencionalitats.

A vegades, ser transparent pot arribar a equiparar-se amb ser invisible… o endevinable

Sóc xerrarire de mena, molt, i això s’associa sempre a ser transparent; tu ets callada, reflexiva… però no vol dir que tot et traspassi sense afectar-te, potser al contrari…

Ahir discutiem amb la Laura si mai ens arribem a conèixer del tot; ella argumentava que no, i posava l’exemple de que, un dia et mires al mirall i, francament, no recordàves que tinguessis les orelles tan grosses…

Tot plegat és ben relatiu. Segurament, sóc transparent per honesta (i m’agrada cultivar-ho), però no ho sóc del tot pel què amago volgudament rera tot el munt de paraules que gasto durant el dia…

Em conec prou bé i, tot i així, hi ha situacions en que trigo a desenredar i ordenar-me… llavors, si no ensenyo d’entrada les intencionalitats o les inseguretats, és que no sóc prou transparent?

Fet i fet, em sembla, m’és ben igual.
En el fons, les transparències no son més que un efecte òptic, un grapat de llums juganeres que es disfressen amb el cuit i amagar.

La lluna és transparent?