N’hi diem “el camp”, com si no n’hi hagués cap més o com si aquest fos el millor, o el més gran, o el model de camp per excel·lència…
I no, la única cosa que té “el camp” (aquest camp) és que queda just al darrera de casa, allà on comencen els conreus… o on s’acaba el poble, com vulgueu.
No és gaire gran, el nostre camp, és més o menys quadrat i només deu tenir uns 100 mts de costat (al voltant d’una hectàrea, si la fa). De tots els veïns que hi passegem, sempre es crea un caminet que hi fa la volta.
Hi sortim tres, quatre, cinc cops cada dia, i el passegem amb parsimònia aturant-nos ara i adés per a embadalir-nos molta estona en la llum canviant dels dies i les estacions, o en els diferents matisos del verd que s’hi ensenyoreix, o en les cases que s’hi arrauleixen al voltant, o en la muntanya propera (el nostre Farell) o en els reflexos del mar que pampalluguegen en la llunyania….
A vegades, si ens hi acostem amb prou silenci, podem sorprendre els conills que juguen a la sorra del camí, deixant-hi petjadetes i caminets de joguina. Aleshores, ella i jo ens quedem molt quietes, molta estona, només observant, i escoltant, i sentint….
Llavors, a poc a poc, reprenem les passes, cada una en les seves cabòries (ella voldria participar del joc dels conills, i jo camino lent intentant no pensar, només gaudir del moment, i el sol o el fred a la cara).
Passegem plegades respectant-nos la llibertat, amb la complicitat que dona la confiança absoluta. Les dues sabem que no necessitem de l’altra per a tornar a casa, la que arriba primer deixa la porta oberta….
Petits moments, grans amics
Quina enveja!! Jo em conformo amb la carretera que travessa el bosc de Collserola, quatre cops per setmana i en moto.
És un plaer molt simple, eh? bonic…I tota manera, em sembla que jo t’envejo (molt-moooooolt) la moto, uaaasss!!=;)
Hypatia… això sí que és un luxe i dels bons. Poder tenir un espai així tan aprop de casa, poder veure els conills, poder passejar tranquil·lament… poder fer aquesta foto tan bonica…I la gossa… mareta meva, és una preciositat!!! I sobretot, el luxe més gran, és saber-ho mirar amb els ulls que ho mires.Un petó!
sí que és un luxe, elur, aquelles petites coses, els petits moments que ens fan trobar-nos… i només hem de desaccelerar per mirar-nos-els… (queeee… com costa a vegades, eh?)la Kira és un solet del tot, si :o) mig gos d’atura – mig no se sap, la vam adoptar fa un any i mig (a quin desnaturalitzat se li deiva acudir abandonar-la??), i mica en mica ha connectat a les nostres vides com si fossim ànimes bessones… un altre luxe!! (només té el «problemet» que quan la portes d’excursió ordena el bestiar… tot el que troba!! aiiii)tks per passejar-te pel meu mónmil petonets!!