Lentament,
amb la mateixa ingravidesa d’una fulla que tentineja en l’aire a la tardor….
… m’he anat acostumant a viure sense tu,
amb serenor,
aprendre a omplir els silencis de quietud,
i a buidar els moments del neguit de compartir-te’ls,
a ser, per ser….
una fulla entre mil, única, un tapís tou sobre la terra humida
aprenent a estimar-me,
enyorant que m’estimin…..
Felicitats! Per l’escrit i pel que has aconseguit. Ce n’est pas toujours évident…
no… et ce n’est pas facile non plus, il y a beaucoup de pleurs ci déssous…gràcies, violette, ran de cor…
Una foto magnífica, preciosa, perfecte!Una situació valenta, sobretot perquè arribar fins aquí requereix més esforç del que ningú es pot pensar… ànims bonica, després de l’hivern, arribarà una altra primavera.:*)
53 dies d’hivern i llavors una altra primavera… i tant, i un «començar de zero, una altra vegada», amb l’orgull i la valentia….amb tot, per estació, m’agrada la tardor, sempre l’he preferit… deu ser perquè sintonitza amb el meu tempo?si passeges la fageda, tingues un pensament per a mi: sóc tardor (i lluna!!)!***