Tarda de bruixes…
CmKxa d’entrada, eeeep, visita obligada de l’associació adD per als dinars-assamblea (i unes galtes estupendes que hi fan els divendres, tot s’ha de dir): anàvem de museu, d’exposició!!
Ara queeee… ens hauríem d’haver vist,
travessant de banda a banda una Barcelona atapeïda de tràfic mentre jugàvem a passar-nos arxius de música pel bluetooth del mòbil aprofitant els semàfors per moure la selecció:
- Quin és el teu? El Nokia 60-què?
- Eeeeeei, que a detectats em surt un Àlex!!! Uhóoo, i un Jesús… i un Carrielito!!?
- Envia-li, va!!
- … siiiii? Uooops, semàfor verd…
- Oh, merda, l’hem perdut!!
- ….
Ja ho deia la N que semblàvem talment adolescents…..
I tot i així, vam arribar al pàrking sense problemes, meticulós i matemàtic, aparcant precís en un paral·lel perfecte a la ratlla blanca.
Dúiem el carnet del Tr3sc 2×1, i el de la Universitat (i el del Caprabo, el del Prenatal i el de l’Abacus que no ens van servir, és clar), i la I coneixia el vigilant i… i la N duia la xocolata, 52% negra… mmmmm
Ens va agradar, l’exposició, molt: l’ambientació, els objectes que hi exposava, la història i la cronologia, les veus en off, les anècdotes més crues, les explicacions amb els cascs lligades a les columnes de fusta, els audiovisuals, els llibres…. Ens movíem per les sales com si només hi fóssim nosaltres, estudiant les il·lustracions en veu alta, algun comentari estripat, una rialla, el crit del NOoooo des de el diafragma, fluixet….
I vam aprendre coses… al menys jo:
La cacera de bruixes explicada des de la perspectiva de la lluita entre, d’una banda, el poder de la racionalitat (els homes, la raó, la fe) i, de l’altra, la comunió entre home i natura, la integració de l’ésser humà com a part inherent a l’univers, el sentiment. Va ser una lluita desigual, on els primers es servien de la impremta per escampar les llegendes i mites mentre els altres gaudien d’una tradició oral, més propera, més femenina.
I no va ser estrictament la Inquisició qui va fer els estralls… l’església, segura de la divinitat, els considerava xarlatans, una mica heretges, quan encara es barrejava la ciència i la màgia. Però les llegendes d’akelarres amb el diable (psit, “aplecs”, en català) difoses entre la població, van arrelar la por, els veins que es denunciaven, els poders civils que condemnaven a tort i a dret, preferentment a dones soles i pobres, que només tenien una espurna d’esperança de salvar-se si apel·laven a la inquisició, als poders reials…
Vam deixar text al llibre de visites i ens vam fer quatre fotos sota les escombres: si les adD haguéssim viscut al segle XV, hauríem estat bruixes malèfiques!!
I ens vam cruspir la xocolata, i tant!!
Problemes de lateralitat lenta inclosos, vam tornar a travessar la ciutat sense problemes… centre, muntanya, poble, i la tarda, plàcida, tova, amable, es va acabar….
