Els llibres tenen moments…..
un llibre ens agrada molt perquè sintonitza amb aquell nostre moment quan el llegim, una mica independent de consideracions més formals d’allò que en diuen literatura….

I m’atreviria a dir que…. si ens deixem portar per l’instint, no som nosaltres qui triem un llibre, sinó que son els llibres que ens busquen a nosaltres.

Després de l’Alquimista, un llibre que no em va desagradar però que tampoc em va deixar una especial petja (me l’havien recomanat i regalat), sempre m’havia resistit a comprar un Coelho… no sé pas perquè…. potser (o segurament) a partir de la fama que els mitjans de comunicació han estès subliminalment del tipus de llibre que escriu aquest home…? Tampoc no em preocupa, no m’interessa

Amb “La Bruixa de Portobello” va ser com si iniciéssim un procés de seducció prohibida des de la primera vegada que el vaig veure a la llibreria: em cridava, jo em resistia (perquè era Coelho). Això explica, dit sigui de passada, perquè me’l vaig comprar dues vegades com a regal de Reis: la segona vegada que vaig decidir quedar-me’l no em creia que jo hagués cedit ja abans a la feblesa de comprar-me un Coelho ;o)) (i és una explicació bonica, a més, perquè tira per terra totes les teories de si que em faig gran i m’oblido de les coses, apa!!)

Era el moment, és el moment: La Bruixa de Portobello

Quan algú em pregunta de què va (és un llibre que crida l’atenció per la portada, i aquesta vegada m’he resistit a folrar-ho com faig sempre per preservar la intimitat de les meves lectures). Bé, quan em pregunten de què va sempre explico que és un llibre que explica la història (la vida?) d’una noia a partir de petits escrits de gent que la va conèixer…. I si, però molt més enllà…

He necessitat llegir-ne 145 pàgines (que he llegit sense gaire devoció, sense que m’enganxés del tot, però també sense que em deixés deixar-lo, com si omplís els espais en blanc*) per a saber per què: sintonitza amb el meu moment i, sobretot, sintonitza amb les intuïcions, més o menys nebul·lósiques, que vaig tenint darrerament: el canvi de fase, o el col·lapse (cap endins).

I n’anoto algunes frases que he construït entre el llibre i jo, una complicitat:

  • No existeix el camí de la felicitat, la felicitat és el camí, sentir que has arribat a cada passa, i celebrar-ho amb alegria (l’alegria com a motor de vida, i no la felicitat).
  • Ets el que creus que ets. Les persones espantades proven de ser més importants del que es pensen que son (més importants en relació a les normes).
  • Tots ho sabem tot, només és qüestió de creure-ho..
  • Un mestre no és el que ensenya alguna cosa, sinó el que ajuda l’alumne a donar el millor de sí mateix per a descobrir allò que ja sap.
  • Un ritual és transformar allò que és monòton en una cosa diferent, amb ritme, i que pugui canalitzar la unitat

Alegria, creure, espais en blanc, mestres, rituals….. La Bruixa de Portobello

.

*els espais en blanc d’un viure: els espais entre paraules, entre moments, entre sons, entre activitat i activitat, entre dia i nit, entre fred i calor, entre llum i fosca…. aquells espais en què quedes suspès a mercè dels propis pensaments