la carona d’una brisa lleugera que dansa entre els instants, fa ballar la llum sobre el paisatge; gronxa la catalpa, curulla a vessar de flors blanques de raresa rebuscada; i escampa en l’ambient l’olor a gessamí de les mil floretes blanques que colguen les enfiladisses.
El mòbil ha xiulat de bon mati, primer un cop, i llavors dos més. Sé que hi ha dos tipus de correu, el primer molt probablement serà teu: ningú més no m’escriu aquests tipus de missatge.
Escolto els ocells, que tresquen i trinen despreocupats sobre la prunera vermella, que se m’atansen sense saber que hi sóc saltironejant les pedres de les llambordes.
Hauria de començar el dia, aixecar-me i engegar l’ordinador, posar-me les ulleres i encarar la pantalla blavosa, que s’omple de lletres i exigències tothora fent pampalluguejar les identitats.
Però encara no, avui no…
em sento en sintonia amb el meu portàtil malmès, una peça trencada ballant al disc dur, ara diuen que també la placa mare…. Només necessitem temps, ell i jo, i una reparació, i la confiança que no ens donem.
Miro el correu….
hi endevino en tu el neguit que m’imagino, diria que em tractes amb cautela… o potser només m’ho imagino. Però no en vull parlar; de fet, no vull parlar, ja fa dies que no vull fer-ho, amb la sensació que les paraules conformen un joc de màscares petites, més o menys improvisades, que disfressen els silencis.
O potser no, i la percepció que em martelleja està feta d’inconsistències, d’inseguretats que hauria d’espolsar-me, de silencis espessos que hauria de trencar, d’esperes que no paeixo…
M’escolto….
ja no sento, com m’havia arribat a ballar, que no hauria d’haver deixat que t’acostessis… per tu, per mi…. i em punteja, encara molt tímida, la revolta, m’envaeix una ràbia puixant de com he arribat a sentir-me tan fràgil… d’un material trencadís que havia d’encoixinar en tots els àmbits
De puntetes, començo a descobrir que ja no vull protegir-me, que encuirassar-se no és el camí que busco i necessito…. he de sortir, i estimar-me, i aixecar el cap desafiant i lluitar; he de perdre la por, i acceptar-me, amb totes les mancances, i obrir-me, i donar-me, i fer sentir de nou la meva veu.
Com abans, com sempre, obrir les ales i reforçar-les, i volar ben amunt arreu, submergida en la transparència blau intens del cel.
I el mar, el gran blau, què deu fer?
