Us heu sentit mai… domesticats?
(la paraula en tota la seva cruesa, ni en cursives, així: domesticats)

A vegades em pregunto d’on redimonis em surt aquesta vena tan rebel que m’inflama les veles… la resposta deu acostar-se als astres, o s’ajusta al meu cognom i a la sang calenta que compartim, o s’orienta des de l’essència que em guia….

Podríeu engabiar la lluna?
Tancar-la en una capseta per a exprimir-ne les bondats i pretendre que continuï sent lluna per sempre? Marcar-li camí i normes, omplir-la de regles, condicionar-li la nit, o el dia, controlar-li marees, negar-li núvols, fer-li exhibir eclipsis, privar-li les fases…..

I ara em recordo del llibre “Chocolat”, i els canvis que empenyia sempre el vent del nord…. l’heu llegit? (feu-ho, recomanat, una novel·la deliciosa)

Sóc lluna, i m’encanta ser a la rerabotiga del món…
però no suporto que em trepitgin la ratlla

Tinc una ratlla, sabeu?, que delimita els límits permissibles de tolerància a la manca de respecte, a la incompetència i a la pedanteria

No deu ser una ratlla massa exigent, acostumo a ser tolerant i a entendre (aquell entendre que permet disculpar-ho tot), i ara feia temps que ningú aconseguia arribar als límits… (ahir me la van trepitjar, algú poca cosa que es defensava d’uns fantasmes amb la dialèctica del crit, estripant el respecte)

I és curiós que, amb la ratlla neta, encaro els dies amb calma, estic en pau. Per contra, una petjada fosca sobre la meva línia blanca i se’m desvetlla el mecanisme roig, calent i poderós, de la revolta

Llavors, necessito vent, espai, immensitat buida, solitud, silenci…. i, sobretot, necessito ser mestressa, permetre’m la revolta sense traves, trencar cadenats i seguir la volta del cel cada nit…. de nou

Torna a bufar el vent del nord,
que s’acompanya ara de signes variats que en reforcen la direcció….
el sento… el sentiu?