Quan et quedes sol, estripat i ferit enmig de la desolació, sense lluna, sense estrelles ni nord… només un llum petit i tremolós, molt endins, un titil·lar que lluita per no apagar-se, que ha resistit la tempesta per què és el teu, la teva essència, la petita flama que et dona la vida

I esculls lluitar, començar de nou i de zero, construir un nova ciutat, nova fins als ciments, lluny de les runes i les deixalles que t’han deixat massa ferides, passar pàgina, un oblit persistent on no hi càpiga ni la tristesa, ni la rancúnia -que és record al capdavall-, ni la venjança….. nou, net, sol…..

I et fortifiques, encuirassant des de dins fins i tot el sentiment més petit: que res no t’importi massa. Tornes al món sense res a perdre-hi, no tens res, només a tu, i això ja no ho dones…..

Poc a poc, sense pressa, sense urgències ni pretensions, vas fent camí, empolsinant i desant al calaix tots els sentiments massa crus, aquells que no vas poder esborrar i encara et couen. Mires endavant, és igual si els camps tenen flors o tapissos de neu, només et permets treballar, pensar la feina, i exercir-la de forma meticulosa, pulcra, sistemàtica, eficient, exacte

Ets tu contra el món de fora, i el món de fora no pot esgarrapar-te si no abaixes les defenses… sola, forta, altiva….. com la lluna, la meva lluna, senyora de del cel, mestressa de la nit

I llavors, un dia potser, una nova flama…

com un ventijol, com el mar escumós i fresc, com un cel net d’un dia nou de trinca…. un estel que creua el cel deixant una estela de llum taronja i plata…….

I et captives del blau intens, fascinada per la màgia d’un somrís… un batec nou que neix des de molt endins i empeny amb força la tendresa, una onada tèbia, tendra, sincera, bonica……

Però…
això vol dir també vulnerabilitat, donar-se, obrir-se, deixar una escletxa per a la llum…. sentir-se descobert, nu…. posar-se de nou a tir per a les patacades (massa historial de castanyots a l’esquena?)

Tanques els ulls i confies, estimar vol dir deixar marxar la por……… i aguantes la vulnerabilitat per què saps que vols, que ho desitges intensament…. i que pots integrar-la en el conjunt de la teva vida…. un equilibri precari que necessita temps per a consolidar-se….. El veler sura, n’està aprenent, i la mar és clama, llisa, un dia radiant, ideal per aprendre a navegar de nou

Però algun dia…
algú encabritarà la mar, de nou, i el veler patirà les embranzides de les ones salvatges….

… és quan et quedes sol, un altre cop, estripat i ferit enmig de la desolació