he vist la lluna, avui,
quan plegava de la feina amb la fosca arrapada a l’ànima;
en un cel a penes blau, encara intens sobre els taronges del crepuscle,
he vist la lluna….

i sorprenentment, m’ha sorprès!!
… feia tants dies!!!

una lluna petita, riallera, entremaliada…

llavors, he tancat els ulls,
un segon només, per a aclarir-me la foscúria;
i ella m’ha fet un petó dolç….

i he sabut que era nena, juganera,
com un dia ho vaig ser jo…