Què fa més por, la vellesa o la mort?
Jo em sembla que hi contestaria: la malaltia…
No m’atabala fer-me gran… intento compensar les possibles xacres (consti que encara no en tinc…gaires, eh?) amb bon humor (i una mica de cuidar-se i d’exercici, que també ajuda).
Amb les amigues, sempre ens saludem responent “estupenda!!” a la pregunta retòrica del “com va, com estàs?”, i fent broma ens intercanviem el: “amb divuit i l’experiència d’ara, quin mal que faríem!!” ;o)
Ara diuen que, retocant el codi genètic, poden allargar la vida 10 vegades més (uns investigadors de la University of Southern California en los EEUU, vegeu-ho a: Descubren la posible manera de extender la vida a 800 años).
L’altre dia en parlàvem amb els nanos a l’hora de sopar. En Nat deia que seria genial, i la veritat és que a mi no m’entusiasmava gaire…..
- Això no vol dir que siguis una vella de 80 anys durant 700 anys, eh? Representa que l’envelliment es va produint progressivament….
Psi, però no em convencia….
- Ara que, potser també vivim d’altres vides i quan ens morin ens reencarnem…?
- Au va, això és una camama
- Eeeep, que l’energia no es crea ni es destrueix, només és transforma
- I els cuquets?
- Prou, que estem sopant!!!
- …
- T’imagines –somnieja llavors el petit- que en una altra vida jo hagués estat l’inventor del foc?
- Impossible!! –respon el gran, tan automàticament que ens sorprèn a tots-
- I per què no? -un toc de xul·leria-
- Doncs perquè, amb l’egoista que ets tu, si haguessis descobert el foc no l’hauries compartit, i la humanitat ja s’hauria extingit –sentencia l’altre-
- …..
Un moment de silenci i… els quatre esclatem a riure a l’hora
- El que passa –diu el petit- és que jo el vaig descobrir mil anys abans, i el que el va descobrir després, pardalet, es va pensar que era el primer…
En tot cas, ell mai no és l’ultim ;o)
I el sopar s’acaba entre bromes, riures i animalades.
Mmmm…. no sé si viurem més anys, em conformo amb aprofitar cada minut dels que tinc, i que la vellesa sigui una mica de saviesa.

:-)Tens raó, el que fa més por de tot és la malaltia.Que macos, els nens! 😀
Una anècdota genial! 🙂
si, son un encant, els nois….(i ho dic jo que soc sa mare, uhóooo!! ;o)) =;)
M’ha encantat l’ambient encantador al voltant de la taula a l’hora de sopar…
totalment d’acord!!un privilegi….=;)