A la teva manera, no me’n surto…
Si em vols,
hauràs de quedar-te la meitat de la distància que ens acosta,
compartir també les meves eines, acceptar el meu fer diferent.
Si no, deixa que me’n vagi…
Perquè la distància més curta entre dos punts és sempre quan aquests s’acosten…
I és així com ha de ser, a la teva manera. Sense deixar de ser tu mai.I malgrat sembli fàcil, no ho és.Un post preciós i carregat de valentia.Una abraçada tendra, bonica.
nina…Una abraçada tendra…Un cabasset de petonets dolços…;¬)**
a vegades,un moment de lucidesa….esborrona!!=;)
no vull imaginar que entenc el que vols dir però crec que sense voler ho intueixo.. són moments durs..no vols partir i no vull que marxis…però demana que et respectin el teu espai vital, el teu tarannà…petons!!