la naturalesa és sàvia…sinó, tindríem un cervell bategant a tothora, desesperadament, per poder sobreviure…Jo crec que el cor s’atura només quan escriu poesia i segueix viu perquè no li cal res més per viure…(un somriure)m’encanta el teu bloc. Hi he arribat gràcies a en Tibau, i m’alegra haver tingut aquesta sort.
El dolor també és una manera de sentir-se viu… això em diuen a mi de vegades… però no m’agrada. M’agrada estar contenta. Una amiga em va dir un dia : Fes l’esforç d’aixecar-te i entra pel cantó contrari al que has anat a seure… Ho vaig trovar estúpid i no ho vaig fer. Però quan estic trista me’n recordo i, si més no, tinc la intenció de fer-ho mentalment, de mantenir-ho i t’asseguro que llavors ho aconsegueixo. No sé si et pot servir… Però espero molt que aquest cor no s’aturi…Molts petons, bonica!!
També ho penso, al meu entorn en diem una fugida endavant… que també implica fer l’esforç, el no aturar-se….només que, a vegades, en un temps, el dolor és tan intens que no pots ni donar una passa, aquell petit gest primari de tot gran viatge…ara que…. fins i tot els més grans desencissos s’assequen al sol, i el temps els esmicola i el vent els escampa i els engruna… oi?endavant doncs, sempre….tks, violette,per recuparar-me la memòria del somrís!!mil ptonets!! ***!!
Oh i tant que s’assequen al sol i tot això que dius! T’ho ben asseguro… I mira que estat trista jo aquest hivern… i també més tard, després d’un petit oasi, durant la primavera…. Però s’ha acabat. Al menys per ara. I procuraré recordar els consells que dono jo mateixa… i imaginaré el teu somrís de complicitat.Molt bon estiu, Hypatia!
Fernando Pessoa (Lisboa 1888 – 1935)
Doncs que no pense, no li cal…
que no pensi, que bategui!
batega, lent…el dolor també deu ser una forma de sentir-se viu, oi…?))
la naturalesa és sàvia…sinó, tindríem un cervell bategant a tothora, desesperadament, per poder sobreviure…Jo crec que el cor s’atura només quan escriu poesia i segueix viu perquè no li cal res més per viure…(un somriure)m’encanta el teu bloc. Hi he arribat gràcies a en Tibau, i m’alegra haver tingut aquesta sort.
sí, la natura deu ser sàvia,i ens dota del batec, que és vidatanca el ulls, confia….oi?un batec també per a tu, mar=;)
El dolor també és una manera de sentir-se viu… això em diuen a mi de vegades… però no m’agrada. M’agrada estar contenta. Una amiga em va dir un dia : Fes l’esforç d’aixecar-te i entra pel cantó contrari al que has anat a seure… Ho vaig trovar estúpid i no ho vaig fer. Però quan estic trista me’n recordo i, si més no, tinc la intenció de fer-ho mentalment, de mantenir-ho i t’asseguro que llavors ho aconsegueixo. No sé si et pot servir… Però espero molt que aquest cor no s’aturi…Molts petons, bonica!!
També ho penso, al meu entorn en diem una fugida endavant… que també implica fer l’esforç, el no aturar-se….només que, a vegades, en un temps, el dolor és tan intens que no pots ni donar una passa, aquell petit gest primari de tot gran viatge…ara que…. fins i tot els més grans desencissos s’assequen al sol, i el temps els esmicola i el vent els escampa i els engruna… oi?endavant doncs, sempre….tks, violette,per recuparar-me la memòria del somrís!!mil ptonets!! ***!!
Oh i tant que s’assequen al sol i tot això que dius! T’ho ben asseguro… I mira que estat trista jo aquest hivern… i també més tard, després d’un petit oasi, durant la primavera…. Però s’ha acabat. Al menys per ara. I procuraré recordar els consells que dono jo mateixa… i imaginaré el teu somrís de complicitat.Molt bon estiu, Hypatia!