D’aquell dia, en aquell banc ran del port, des de la inconsciència…..
la lluna somrient dalt del cel, els castells de tempesta que s’enfilen al davant
venen canvis, ve soroll…
trencar la seguretat, que es converteix en addicció i ens aborrega,
perdre l’atenció en l’autocontrol estricte que m’exerceixo, i que em consumeix…
el primer indici, conscient i explícit, de recuperació de la rebeldia, de la llibertat, de bellugar-se per instint, de fer córrer la imaginació, de respondre per intuició, de sentir-se potent, de…. de jo, o de mi….
somriure, saltar….
estic a punt….?
….. ho estic
oohhh! Hypatia!que bonic i poètic això que dius!em sento plenament identificada amb aquest sentiment que expresses…no deixar-me portar per la corrent que m’aclapara i em dicta el que haig de fer i com, dir prou, deixar-me anar, confiar en mi mateixa, deixar de tenir addiccions emocionals, ser lliure, independent, prendre decisions, creure en mi mateixa…i donar-nos permís per volar, imaginar, saltar, riure, plorar, abraçar, sentir, desitjar,…jo també estic a punt!un petó(ara començo el dia amb una força indescriptible… gràcies per aquesta injecció d’autoestima!);)
ostres, mar….d’això se’n deu dir sintonia, que completes els espais blancs amb allò que jo no he sabut dir….ço és, amb lluna!!=;)
a punt per saltar?? doncs beeeeeeeeeeeeeen amunt, fins a tocar la lluna amb la punta dels dits, sentir la seva pols blanca i aterrar amb una nova força.Estic contenta per tu Hypatia, molt!Petons i abraçades!!!
sentir….el pols de la lluna!!tks, elur, milptoneet!!=;)