tinc fred, estic enfredorada, malgrat la camisa de màniga llarga i el jersei de llana que m’he posat aquest matí, he passat fred al cotxe que em duia a ciutat, a l’andana del metro aquella en que sempre hi ha corrent d’aire, dins el tren amb l’aire condicionat excessiu de cada dia, al carrer amb la fresca humida de primera hora d’un dia després de la pluja; tinc fred a la feina, a l’edifici amb climatització centralitzada que congela els pisos inferiors i al despatx que comparteixo amb una companya d’ecosistema pingüí; estic enfredorada, duc el fred a dins; miro la gent i encara vesteixen d’estiu, com si aquest octubre que avui comença fos una perllongació natural atemperada d’un estiu no massa calorós; i jo tinc fred…
No sé si realment parles de fred de veritat, de temperatura. En el meu cas, només tinc fresqueta a primera hora del matí quan surto de casa. Després estic tot el dia tancat i a la tarda fa caloreta. Sóc dels que encara vesteix d’estiu, que dius tu, però no crec que duri massa la cosa. Si et serveix de consol… ja porto sabata tancada…
no, no, XeXu, fred del de debò, dic, físic, palpable, simple, primari….. purament animal; i genüí, una fresqueta individualment magnificada, en definitiva, i la capacitat de sorprendre’s de foteses petites
i sabata tancada, per suposat!! 😉