Una família és com un ésser viu, un sistema sensible i canviant que batega i s’adapta al medi a la recerca de l’equilibri. I, com a individu, passa per diferents etapes vitals, ningú n’és immune…
Diuen els experts que quan els fills se’n van de casa, apareix, gairebé sense excepció, en major o menor mesura, una sensació de carència i de solitud. Ells en diuen síndrome del niu buit.
Potser podriem pensar que com a pares moderns que som i tenint una vida pròpia, uns estudis, uns hobbies… i mantenint malgrat tot amb els fills una relació de proximitat, el síndrome no ens afectaria. A mi? Au va, i què més!! Au va? doncs, ves per on que … va, i passa.
És clar que deu ser en la vessant més light atès que som pares amb molts recursos per afrontar aquest nou panorama i… I és evident que encara que el niu quedi buit físicament, no queda buit d’emocions i….
I bla bla bla. I punyeta, com costa!!
.
No veig què té d’estrany trobar a faltar algú amb qui has conviscut tots els dies de la seva vida. No és pas per avergonyir-se’n, es pot reconèixer obertament. Una altra cosa és posar nom a aquesta enyorança, que potser no caldria.
no ens n’avergonyim pas, XeXu, gens,
al contrari, ja veus que ho mostro obertament i sense complexos, un punt divertit, si vols 😉
posar-li nom és una manera de singularitzar aquest enyor, no és només algú amb qui has conviscut tots els dies de la seva vida, és un fill (o dos), i això depassa la simplificació