Cuino taronges confitades perquè em recorden la mare.
La mare dels darrers temps, amb ullets de nena entremaliada, devorant-les lent i plaent, cruspint-se-les totes sense aturador. La meva mare de sempre, de fet.
Les taronges confitades van ser desde sempre la fruita de celebració de la mare, coques, tortells, torrons,… on ella sempre triava la taronja. La mare, que menjava amb fruïció les taronges confitades que entraven a casa tot i que mai no les cuinava.
Ara jo ho faig de tant en tant, de confitar taronges; i com la mare, me les menjo totes amb el mateix plaer i desmesura. No sé determinar si és la naturalesa que m’hi empeny o ho faig com si fos un ritual d’enyor en record a la mare.
Mai no hi endevino el punt just però, del confitat, a vegades queden boniques però dures, d’altres es perd la polpa entre bullides i queden només rodanxes de pell dolça, algunes més es trenquen amb el pes de la xocolata, la majoria són poc dolces i massa enganxoses.
També és veritat que mai segeixo la recepta al peu de la lletra, em guio per una mena de setè sentit que no deu ser tant per fer bé les taronges sinó només per recordar la mare.
Perquè t’enyoro, moltíssim, mare, i a estones se’m fa insofrible aquest mai més, dolorosa aquesta absència per sempre.
Avui també doncs, al gener hi va fer dos anys, faig taronges confitades.
