Hi ha dies
fets de gestos mínims que ni pensem.
Un lloc.
Un pas.
Una mirada.
I, tanmateix,
en cadascun hi reposa una tria.
Així es va teixint el dia,
fil a fil, tria a tria
Fins que alguna cosa es desvia.
La llum que no arriba.
El camí que s’allarga.
Una passa fora de lloc.
I en aquesta petita fissura,
s’obre la consciència.
Com si, de sobte el gest es revelés,
i veiéssim, per un instant,
que també en allò mínim
decidíem.
Sense consciència.
