Hi ha dies
fets de gestos mínims que ni pensem.
Un lloc.
Un pas.
Una mirada.
I, tanmateix,
en cadascun hi reposa una tria.
Així es va teixint el dia,
fil a fil, tria a tria
Fins que alguna cosa es desvia.
La llum que no arriba.
El camí que s’allarga.
Una passa fora de lloc.
I en aquesta petita fissura,
s’obre la consciència.
Com si, de sobte el gest es revelés,
i veiéssim, per un instant,
que també en allò mínim
decidíem.
Sense consciència.
No és quietud,
és un ajust constant, una tensió ben repartida.
Entre el que soc,
i el que faig.
Entre el que desitjo,
i el que sostinc.
Hi ha dies en què tot sembla sostingut.
I n’hi ha d’altres en què una sola peça desplaçada,
fa vibrar la resta.
L’equilibri perfecte dura poc,
sempre hi ha alguna cosa que es mou:
una paraula que pesa més del compte,
una absència que ocupa massa espai,
una part de mi que creix i empeny les altres.
Però no tot desajust trenca,
a vegades només remou.
I potser remoure és la manera que té la vida
de recordar-me que encara estic en moviment.
No sempre és un error,
a vegades és només un avís.
Potser no és perdre l’equilibri,
potser és aprendre a reajustar.
I per potsers…
potser viure
no és mantenir-se recte,
sinó saber escoltar quan el cos s’inclina.
A vegades, una idea no neix de cop,
comença amb una pregunta petita, gairebé innocent,
i després se’n va a viure sola.
Madura mentre dorms,
mentre camines,
mentre el cap sembla ocupat en d’altres coses.
No la penses, però hi és,
treballa en silenci.
Fins que un dia, demana paraules.
Perquè hi ha idees que no reclamen atenció,
només demanen temps
Prudència
No sempre és por,
però a vegades s’hi assembla massa.
La prudència té bona reputació,
és una virtut tranquil·la,
de les que no fan soroll.
Esperar pot ser cuidar.
Callar, protegir.
Però també pot dir:
no prou,
no ara,
no tant.
Hi ha silencis que guarden.
I d’altres que, sense voler,
deixen passar.
