No és absència.
És replegament.
Com si la vida, per dins,
continués passant,
però ja no demanés ser dita.
Tot hi és, però no vol ser exposat.
Costa trobar el lloc des d’on parlar.
Perquè potser el que s’ha mogut
no és la veu,
sinó l’escenari.
I el cos, o el cap, tria un altre ritme.
Més intern.
Menys compartit.
Menys exposat.
Potser és només això:
un lloc de pas.
Un temps per transitar-lo sense pressa,
sense haver-lo de mostrar.
Un espai, un silenci.
