Perquè no se’m tornin mar…
enfilo cada un dels desencisos amb l’agulla del silenci,
i me’n faig un collaret.
Només,
si t’acostes amb la lluna,
llegiràs
un petit estel líquid per a cada solitud….
Perquè no se’m tornin mar…
enfilo cada un dels desencisos amb l’agulla del silenci,
i me’n faig un collaret.
Només,
si t’acostes amb la lluna,
llegiràs
un petit estel líquid per a cada solitud….
és molt bonic, Hypatia…t’envio totes les gotes que he recollit aquest cap de setmana, que no són poques, vaig quedar ben xopa, i si les vols enfilar, haurà de ser amb l’agulla dels somriures :*)
aquestes son fresques, elur, vitals i vives, rialleres…. no les enfilo, me n’amaro, i les deso ran de cor, amb la tendresa **!=;)i jo també vaig quedar ben xopa dissabte, motxilla, botes i demés en un intent de seminocturna, aiiiissss
dels desencisos cal extreure’n ensenyances que ens enriqueixen i en sfacin més forts
psí….tot i que jo estic ja una mica cansada, de ser sempre forta….
Jo m’hi acosto… i escolto.
… el xiuxiueig monòton de l’aigua fet lletania…? (és broma, perdona, riure’s d’un mateix sempre es sa)a vegades penso que els dolors son cíclics, que venen i t’aclaparen en períodes exactes, matemàtics… …perquè jo recordo que, alguna vegada, he estat mooooolt feliç!!mil ptnets **!!
m’agrada el que llegeixo… ho sento molt proper… t’he enllaçat al meu bloc, et fa res?una abraçada 😉
no em fa res, mar, al contrarii et descobreixo….un petó*!!