Dèia que fins més enllà dels 30 s’estaria a casa, mantingut,
i ens feia riure……
Ara, en té només 17 i ja obre les ales,
no ens ho crèiem, però treu criteri propi i tria la Universitat de Girona
se’n va….
i jo que no em pensava que el perdria tant aviat, em neguitejo….
Llavors, un dia, ell i jo pugem a Girona,
matriculem medicina, investiguem el campus i sortim a rondar la ciutat
Recollim mil anècdotes de la seva gent, començant per la de l’autobús que ens porta al centre, amb aquella senyora gran que arrossega el carro de la compra i se’ns adreça directament assenyalant el nostre plànol de la ciutat:
- on van?
- baixem a la parada de la Plaça del Vi, volem visitar l’alberg
- aaah, és la primera parada quan s’entra al casc antic, ja ho veuran, després del Pont de Pedra, just quan l’autobús tomba…
- sí, ja li hem demanat al conductor si ens avisarà…. (tot i que, d’amagat, comptem les parades al plànol de transport que també portem)
- oh i tant, el Jaume és molt bon xicot. I d’on son?
- de Caldes de Montbui, prop de Barcelona (ja ens hem acostumat que ningú sitúa el nostre poble més enllà de les rodalies)
- Caldes!!!? el meu germà va estudiar allà!!! feia per agrònom…. i algunes vegades hi haviem anat…
- … a la Torra Marimón, era una bona escola… i és un indret preciós!! Doncs miri, ara el noi estudiarà aqui a Girona….
- li agradarà molt, ja ho veurà….. bé doncs, que els vagi tot molt bé, jo baixo aquí
i adreçant-se al conductor crida, des del darrera de l’autobús
- adéu, Jaume, fins demà!!
- adéu, Conxita -crida el conductor en resposta-
- i recorda’t d’aquesta gent de Caldes que baixa a la Plaça del Vi, eh? -replica ella-
- sí, sí -diu el Jaume-, me’n recordo
i fent-nos adéu amb la ma, un somrís i se’n va
Girona serà doncs, des d’ara, la nostra ciutat adoptiva,
i després de ser-hi i rondar-la, de conèixer la seva gent, em sembla que ens agradarà: és una ciutat molt bonica…. que acollirà el meu fill, i que el meu fill farà seva….
tot i que….
no em pensava que el perdria tan aviat, aiiiissssss
Girona és molt maca :-)Jo hi vaig anar a l’institut.Però vaig estudiar la carrera a Barcelona. Vaig marxar de casa als 18, per anar-hi…Però els pisos són molt cars. Ara aviat en faré 30. I, mal que em pesi, i em faci vergonya dir-ho, visc a casa els pares.Vaja, com deia que faria el teu fill.Qui sap? Potser fins als 30, no, però potser torna, algun dia, fins als vint-i-tants!
No pateixis, ja te’l vigilaré si vols ;)Que maca la senyora Conxita!petonets desde Girona, maca :*****
I com diuen de l’Ebre enllà, Con dos cojones!!A mi em sembla perfecte que hi vagi si hi vol anar, a més al final se’n va amb l’Oriol no? Doncs genial per ell :)Hi ha qui hi veurà pegues, no entenc el perquè…Personalment també m’agradaria anar-me’n així a estudiar, què carai! Ha de ser ben divertit i diferent del que estàs acostumat a fer.I tranquil·la, ja l’aniré a buscar algun dia jo quan tingui el cotxe ;)Ens veiem!
bé, en tot cas, llum, lo de «mantingut» ho manté…. i ben orgullosa que n’estic, d’ell, què carai!! ;o)ja hi vaig pensar en tu, elur, molt… espero que a Girona trobi gent tant maca com tu!!! algun dia, si pujo, farem un cafè, fa??als 18, jo hauria matat per fer el que ell ha triat, adri…. només que ara m’ho miro de l’altre cantó, i l’enyoraré molt…. (mira que fins i tot he preparat per poder demanar mobilitat a la Uni de Girona jo!!) tu, quan tinguis cotxe, ves-lo a veure; Girona t’encantarà!!=;)***!!
I taaaaaaaaaaaant que sí!!! I dos, i tres…;*)