I les estacions es succeeixen de forma inexorable…..
M’ha sortit un nòvio a la feina…
És una expressió, no us ho prengueu al peu de la lletra. Vol dir que tinc sobre la taula un oferta boníssima per anar-me’n a un altre lloc a treballar, a construir i a impulsar un projecte il•lusionant….
Tic-tac, i sense adonar-me’n, soc en la tessitura d’haver de decidir. Un altre cop…. Déu, la vida no em reconeix que sóc balança i em costa moltíssim prendre decisions? Em passo les hores perduda intentant sospesar pros i contres, donant-li voltes, marejant-ho…. amb la certesa que m’han donat els anys de que el que vaig posant a la balança no és mai ni tan raonable ni tan asèptic.
Estic bé on treballo, tinc un equip estupendu i una bona posició, també un reconeixement de la feina per part de les persones de la institució (que no de la institució en sí, que és una mica un vaixell perdut a la deriva amb massa capitans sense nord). Hi he establert relacions boniques, molt properes…. Ara, en un consell d’aquells importants, la institució ha decidit que torna a canviar l’estructura (pel poder, ja us ho dic), un altre cop, incidint ben a tocar nostre….. Potser no ens anirà malament però….. és només un «potser».
En una altra banda, m’ofereixen un lloc de cap en una organització que no conec massa (malgrat l’expertesa en el tema que puc aportar-hi). Em donen mans lliures i llibertat d’acció per aixecar un programa com d’altres que ja he conduit i aixecat al llarg del que, potser podríem dir-ne, la meva carrera professional. I un sou considerablement més alt…. No hi conec ningú, només la directora adjunta que vam coincidir en un curs….
Si me’n vaig d’on sóc, deixo una feina per acabar, i un grup…. i em sento com si pengés la gent amb què hem fet pinya; i a ella, la meva cap més directe que comptava amb mi….. Sap que, a canvi d’aquest meu nou nòvio, no pot oferir-me més que confiança….
hi ha tristesa… la hi veig, la tinc, la compartim…
Tinc pocs dies i he de decidir. Els que m’estimen em diuen que he de marxar, és el tren que he de prendre. I si sóc raonable, em sembla que hauria de fer-ho…..
Però jo no acostumo a ser raonable, ni vull ser-ho, no quan he de prendre decisions. Aleshores, cerco el silenci, tanco els ulls i deixo que em flueixi: què sento que he de fer? què em flueix?
Avui però, no aconsegueixo trobar-me el silenci. Fins i tot sense voler-ho, el cap em bull en mil nusos desordenats, mil frases, mil expressions, retalls de converses, una mirada….
Silenci, si us plau. Apagueu els mòbils. Necessito sentir-me…..
Un tren.
I les estacions es succeeixen de forma…. inexorable?
per sort, tenim decisions a prendre…per molt que siguin decisions difícils…quan ens costa tant… jo també m’escolto interiorment, escolto el meu dins, i sempre em diu a crits el que haig de fer… (normalment no és el més raonable… ja ho fa això l’inconscient…) i els crits acostumen a ser més forts que el que és recomanable (estabilitat, conservar el que tenim, la posició assolida, comoditats adquirides potser, privilegis,…).i els crits acaben sent més forts que la raó, perquè els crits parlen d’il·lusió, de nous projectes, de nous camins, de nova vida, de noves coneixences, de nous destins,…quan he fet cas a la inconsciència (de l’inconscient) tot i anar en contracorrent de totes les veus que m’envolten i m’estimen… me n’he sortit amb molts bons resultats perquè m’acompanyava la força de la il·lusió i del repte a assolir.Deixa que el silenci t’envaeixi i escolta el que et diu el teu dins… i fes-li cas… encara que no sigui raonable…petons i forces per prendre la decisisó més encertada per tu!
Has de fer el que et faci sentir bé, el que sigui millor per tu no pas pels altres, que si no ho procures tu no ho faran pas ells/es.El millor del tren és que podem triar en quina estació ens quedem…Bona sort, bonica!Petonassos!
Apaga-ho tot i escolta el fons del teu cor… ell coneix la direcció, igual que l’aigua que sempre sap cap a on ha de lliscar.
ostres, quines imatges:el millor tren és el que podem triar en quina estació ens quedem……. igual que l’aigua, que sempre sap cap a on ha de lliscari de fet sí, sort que tenim decisions per prendre!!gràcies, a tots,per escoltar-me també (tant bé!!)ptonets d’estrelles ****
jo, que no sóc de donar consells, i porto una temporadeta un xic espès, sols passo per dir-te que, malgrat no ho sembli, no he deixat d’escoltar-te cap dia…I que avui no serà una excepció…Una bosseta de petonets dolços, nina;¬)*******
oh….gràcies per ser-hi, barbollaire…faig cafè, seu… vols llet? sucre?regalem-nos aquesta tarda, va, una estona de companyia, de conversa agradable i silencis amables, de somriures, de complicitat…mil espurnetes per tu*******!!!
mira dons, més coincidencies. Jo també estic prenent un munt de decisions molt importants en la meva vida i que tenen incidéncia directa en el meu futur. No sé quina edad deus de tenir, però jo a prop dels 52 i amb molt poca salut, ja no em queda més per fer en el món laboral.Malgrat estiguis molt bé en el lloc on ets ara, poder la nova feina implica un nou repte i això sempre és enriquidor. Ara, una cosa es com ho veu cada un de nosaltres, altre cosa el que faria, altre cosa el que convindria de fer, altre cosa… bé suposo que no t’ajuda gaire oi?ens tindràs informats?
46 jo… ;o)és difícil prendre decisions, i costa, i més quan l’entorn et pressiona cap a… cap a la seva banda tot, ostijo he pres la meva ja,ara només he d’esperar….