Com un cabdell que cau a terra i rodola,
la vida se’m desendreça
I jo miro el fil
i no sé ben bé per on començar a recollir-lo.
No és cap gran tragèdia.
Són les petites coses que no encaixen,
la sensació estranya que tot continua avançant,
I jo no acabo de trobar el compàs.
Llavors ve aquell cansament fondo,
aquell de voler desaparèixer unes hores i no haver de sostenir res.
Però al final,
gairebé sempre, retrobo el gest:
posar fil a l’agulla.
No per arreglar-ho tot de cop,
sinó per començar.
Estirar amb paciència,
desfer el nus,
i sobretot
entendre on i per què es va embolicar.
Perquè potser viure és això:
anar-se desendreçant i reaprendre,
una vegada i una altra,
l’art humil de reordenar-se.
