Hi ha vides que no hem viscut i que, tanmateix, ens habiten.

De vegades em pregunto qui hauria estat…
si hagués girat en un altre revolt,
si hagués seguit un altre batec,
si hagués estimat d’una altra manera.

No voldria desfer el camí, no.
Hi ha massa coses boniques en tot el que m’ha dut fins aquí.

Però hi ha dies que enyoro una dona que no he arribat a ser.
I em sorprèn descobrir que, malgrat els anys, encara la porto a dins.

Potser avui és això el que em dol:
64 anys i encara hi ha camins que no he fet,
i que, quan els imagino,
el cor em batega fort.

Com si encara m’hi esperés,
com si encara fos possible.

Hi ha dies que s’acaben abans que no les ganes.

Dies en què tot flueix, en que les hores passen sense adonar-te’n i, quan arriba el moment de marxar, voldries quedar-te una mica més.

O molt més.

Però la vida té els seus horaris, els compromisos, les coses que toca fer.
I ens hi hem acostumat tant que, de vegades, sembla que també hàgim après a posar data a les ganes.

Només que les ganes no en saben, de calendaris.

M’agraden els plans que no estaven previstos. Els que neixen d’un «i si…?» i troben un lloc entre tot allò que ja estava decidit.

De vegades em pregunto quantes coses deixem de viure simplement perquè no les havíem previst…

Potser hauríem de deixar més espai a la improvisació. A les hores que no són de ningú. Als dies que encara no sabem com acabaran.

Perquè hi ha moments que voldríem allargar,
persones amb qui sempre ens falta temps i ganes que no haurien d’haver d’esperar el seu torn.

Aquest agost hem vist desaparèixer el sol.

Només uns instants.
Era allà, però no el vèiem.

I aquests dies la lluna també ha entrat a l’ombra.

M’ha fet pensar,
en tot allò que deixem de veure i donem per perdut.

Persones,
desitjos,
parts de nosaltres,
vides que semblaven acabades.

I potser no,
no tot el que no veiem ha marxat,
potser només és que hi ha una ombra al mig.

Darrerament, aquesta és una paraula que em ronda insistentment: reconfiguració.

Potser perquè descriu millor que cap altra el moment en què em trobo.

Perquè reconfigurar no vol dir començar de zero. Vol dir que les peces continuen sent teves, però ja no encaixen igual que abans.

Reconfigurar parla de conservar molt del que ja hi ha (experiència, vincles, capacitats, interessos, responsabilitats), però de canviar-ne la disposició, el pes i la funció.

Una cosa que abans era central pot passar a ser secundària. Una obligació pot convertir-se en elecció. Una relació pot continuar, però des d’un altre lloc. La feina pot seguir formant part de tu, però deixar de definir-te. I coses que fins ara ocupaven poc espai poden començar a reclamar-ne més.

Per això és una paraula més profunda que “transformació”.

La transformació pot suggerir que et converteixes en una altra persona. La reconfiguració diu que continues sent tu, però amb una arquitectura nova.

I això encaixa especialment amb aquest moment, perquè la pregunta no és tant “què deixo?” com “què mantinc, què desplaço i què decideixo posar ara al centre?”

Si ho hagués de resumir en una frase, seria:

«No és un canvi de vida; és canviar la manera com la vida s’organitza al meu voltant.»

I això és bastant més radical del que sembla.

He fet obres a casa, grosses, d’aquelles que no deixes paret dreta i ho remous tot.

En una lleixa, dins un sobre lila ha sortit aquest dibuix… diria que hi reconec l’arbre!!

L’he enganxat a la pissarra.

I llavors, sense voler ni saber com,
m’ha vingut un pensament al cap,
cru, nu:

no he sabut tornar.

*****

Potser les obres no només remouen les cases.

També aixequen la pols dels llocs que vam habitar,
i ens recorden que hi ha absències que no fan soroll,
fins que apareixen, inesperadament,
dins d’un sobre lila.

Vaig marxar i les obres van obrir la casa,
em vaig endur en caixes tot el que tenia

Ara torno,
tornen les caixes i no totes tenen lloc

Perquè m’he de tornar a fer senyora de casa meva,
perquè la casa ha canviat

Jo he canviat

I tot ha de tornar a resituar-se

Amb les persones deu passar el mateix…

Com un cabdell que cau a terra i rodola,
la vida se’m desendreça

I jo miro el fil
i no sé ben bé per on començar a recollir-lo.

No és cap gran tragèdia.

Són les petites coses que no encaixen,
la sensació estranya que tot continua avançant,
I jo no acabo de trobar el compàs.

Llavors ve aquell cansament fondo,
aquell de voler desaparèixer unes hores i no haver de sostenir res.

Però al final,
gairebé sempre, retrobo el gest:
posar fil a l’agulla.

No per arreglar-ho tot de cop,
sinó per començar.

Estirar amb paciència,
desfer el nus,
i sobretot
entendre on i per què es va embolicar.

Perquè potser viure és això:
anar-se desendreçant i reaprendre,
una vegada i una altra,
l’art humil de reordenar-se.