Darrerament, aquesta és una paraula que em ronda insistentment: reconfiguració.
Potser perquè descriu millor que cap altra el moment en què em trobo.
Perquè reconfigurar no vol dir començar de zero. Vol dir que les peces continuen sent teves, però ja no encaixen igual que abans.
Reconfigurar parla de conservar molt del que ja hi ha (experiència, vincles, capacitats, interessos, responsabilitats), però de canviar-ne la disposició, el pes i la funció.
Una cosa que abans era central pot passar a ser secundària. Una obligació pot convertir-se en elecció. Una relació pot continuar, però des d’un altre lloc. La feina pot seguir formant part de tu, però deixar de definir-te. I coses que fins ara ocupaven poc espai poden començar a reclamar-ne més.
Per això és una paraula més profunda que “transformació”.
La transformació pot suggerir que et converteixes en una altra persona. La reconfiguració diu que continues sent tu, però amb una arquitectura nova.
I això encaixa especialment amb aquest moment, perquè la pregunta no és tant “què deixo?” com “què mantinc, què desplaço i què decideixo posar ara al centre?”
Si ho hagués de resumir en una frase, seria:
«No és un canvi de vida; és canviar la manera com la vida s’organitza al meu voltant.»
I això és bastant més radical del que sembla.
