Torno a rondar nits a la cuina,
un cafè i una cigarreta i m’encanto en els dibuixos que fa el fum en l’ambient quiet de la nit. Té, unes veles, penso, que s’inflen i es desinflen talment com ho faig jo…. i onades d’un mar blanc….

La Isabel ja m’ho diu,

• Tot el que necessites, està en tu….

Avui, he decidit fer-li cas,
agraïr les promeses sense creure-me-les, entomar les decepcions sense fer-les meves, trepitjar els triomfs amb humilitat i els daltabaixos amb humor, estimar sense esperar que m’estimin, riure, somriure, caminar….

… tornar a dibuixar a la sorra el vell camí del somni, el meu, i reconstruir la lluna

Tot el que necessito…. i el que vull?
quan te’n vagis, t’enyoraré…

A la teva manera, no me’n surto…

Si em vols,
hauràs de quedar-te la meitat de la distància que ens acosta,
compartir també les meves eines, acceptar el meu fer diferent.
Si no, deixa que me’n vagi…

Perquè la distància més curta entre dos punts és sempre quan aquests s’acosten…

Se’ns ha endut el vent,

el vent dels despropòsits
carregat de milers d’instants incòmodes que no fan un tot,
però el desfàn,
i ens deixa nus, desconcertats, sols,
les branques eixutes al límit de la flexibilitat

ni escriure…..

Ahir vaig plorar,
finalment,
feia tant anys que no m’ho permetia……

De primer, un lleu tremolor de llavis,
llavors l’ofec, les llàgrimes apretades rera les parpelles, fins a vessar,
el pop d’una bombolla que es trenca, i esclata a sanglots quasi violents

massa sal, massa mal, massa lluita, massa solituds, massa impotències…

Ahir però també,
la complicitat duia samarreta vermella,
té disset anys, i no diu res, només somriu,
i m’abraça quan ho necessito….

Fa dies…
em mirava aquest espai i el sentia… encarcarat, travat, tancat entre línies massa rectes, massa rígides…. tot plegat, massa encorsetat!!

Per això, m’he submergit en els abismes del codi i, d’un plas, li he tret barreres i li he donat profunditat….

Llavors, el deixo per bo i me’l miro…..