“Que siguis molt feliç =;)”, deia la nota……
Ha saltat de la pàgina 50 (més o menys) del llibre que em vas deixar, mentre jo llegia els capítols del final (sobre preparació i tipologia d’examens), congelada devant de l’edifici on al cap d’una hora tindria reunió (la mania d’anar sempre amb massa temps)
Anava plegadeta; l’he recollit de terra sense treure’m els guants, els dits encarcarats….. gairebé m’ha fet plorar ;’)
i fet i fet, potser no era ni per a mi…..
I les estacions es succeeixen de forma inexorable…..
M’ha sortit un nòvio a la feina…
És una expressió, no us ho prengueu al peu de la lletra. Vol dir que tinc sobre la taula un oferta boníssima per anar-me’n a un altre lloc a treballar, a construir i a impulsar un projecte il•lusionant….
Tic-tac, i sense adonar-me’n, soc en la tessitura d’haver de decidir. Un altre cop…. Déu, la vida no em reconeix que sóc balança i em costa moltíssim prendre decisions? Em passo les hores perduda intentant sospesar pros i contres, donant-li voltes, marejant-ho…. amb la certesa que m’han donat els anys de que el que vaig posant a la balança no és mai ni tan raonable ni tan asèptic.
Estic bé on treballo, tinc un equip estupendu i una bona posició, també un reconeixement de la feina per part de les persones de la institució (que no de la institució en sí, que és una mica un vaixell perdut a la deriva amb massa capitans sense nord). Hi he establert relacions boniques, molt properes…. Ara, en un consell d’aquells importants, la institució ha decidit que torna a canviar l’estructura (pel poder, ja us ho dic), un altre cop, incidint ben a tocar nostre….. Potser no ens anirà malament però….. és només un «potser».
En una altra banda, m’ofereixen un lloc de cap en una organització que no conec massa (malgrat l’expertesa en el tema que puc aportar-hi). Em donen mans lliures i llibertat d’acció per aixecar un programa com d’altres que ja he conduit i aixecat al llarg del que, potser podríem dir-ne, la meva carrera professional. I un sou considerablement més alt…. No hi conec ningú, només la directora adjunta que vam coincidir en un curs….
Si me’n vaig d’on sóc, deixo una feina per acabar, i un grup…. i em sento com si pengés la gent amb què hem fet pinya; i a ella, la meva cap més directe que comptava amb mi….. Sap que, a canvi d’aquest meu nou nòvio, no pot oferir-me més que confiança….
hi ha tristesa… la hi veig, la tinc, la compartim…
Tinc pocs dies i he de decidir. Els que m’estimen em diuen que he de marxar, és el tren que he de prendre. I si sóc raonable, em sembla que hauria de fer-ho…..
Però jo no acostumo a ser raonable, ni vull ser-ho, no quan he de prendre decisions. Aleshores, cerco el silenci, tanco els ulls i deixo que em flueixi: què sento que he de fer? què em flueix?
Avui però, no aconsegueixo trobar-me el silenci. Fins i tot sense voler-ho, el cap em bull en mil nusos desordenats, mil frases, mil expressions, retalls de converses, una mirada….
Silenci, si us plau. Apagueu els mòbils. Necessito sentir-me…..
Un tren.
I les estacions es succeeixen de forma…. inexorable?
D’aquell dia, en aquell banc ran del port, des de la inconsciència…..
la lluna somrient dalt del cel, els castells de tempesta que s’enfilen al davant
venen canvis, ve soroll…
trencar la seguretat, que es converteix en addicció i ens aborrega,
perdre l’atenció en l’autocontrol estricte que m’exerceixo, i que em consumeix…
el primer indici, conscient i explícit, de recuperació de la rebeldia, de la llibertat, de bellugar-se per instint, de fer córrer la imaginació, de respondre per intuició, de sentir-se potent, de…. de jo, o de mi….
somriure, saltar….
estic a punt….?
….. ho estic
En un dia com avui, de fa 18 anys, em van donar el títol de mare….
bé, «donar» és una manera de dir… avui fa exactament 18 anys que sóc mare!!! (vegeu-ne la història a un univers petit)
Aquests dies previs han estat dies de molta emoció…. d’amagat i arremangats fins els colzes, hem estat removent casa i ordinadors per a recopilar una petita història de 18 anys en imatges i testimonis: fotografies de tots els tamanys amb totes les edats, les cartes del pirata Nil que l’escrivia quan no volia aprendre a llegir, la colecció de pins -inclosos el Kobi i la Blancaneus amb els set nanets arrenglerats-, les disfresses, les entrades de Legoland, la carta de Howards que li va arribar el dia del seu 11è aniversari… moments congelats i somriures de paper, però que contenen el batec de tota una vida de complicitats i de tendresa.
Avui, aquell nadó que arribava molt menudet i encara per acabar, aquella personeta que ens va despertar la més gran de les angoixes i també la més gran de les il·lusions, és ja un xicotarro guapíssim, i una persona excel·lent. Vegeu-lo al costat del seu germà petit… una altra perla també!! ;o))
I quan el miro (d’amagat també, que ja no es deixa gaire), penso que no ho hem fet tan malament….
Avui fa 18 anys,
i ha estat, és, la més gran de les aventures apassionants!!
De puntetes…..
un ventijol d’horabaixa novell, distret,
arrenca i arrossega cada un dels cristalls que erosionaven
i torna la tendresa, tota,
aquella que sempre et deia que et guardava,
ofegant-me cada gest, cada pensament….
tant de bo sabés com explicar-t’ho!!
Dèia que fins més enllà dels 30 s’estaria a casa, mantingut,
i ens feia riure……
Ara, en té només 17 i ja obre les ales,
no ens ho crèiem, però treu criteri propi i tria la Universitat de Girona
se’n va….
i jo que no em pensava que el perdria tant aviat, em neguitejo….
Llavors, un dia, ell i jo pugem a Girona,
matriculem medicina, investiguem el campus i sortim a rondar la ciutat
Recollim mil anècdotes de la seva gent, començant per la de l’autobús que ens porta al centre, amb aquella senyora gran que arrossega el carro de la compra i se’ns adreça directament assenyalant el nostre plànol de la ciutat:
i adreçant-se al conductor crida, des del darrera de l’autobús
i fent-nos adéu amb la ma, un somrís i se’n va
Girona serà doncs, des d’ara, la nostra ciutat adoptiva,
i després de ser-hi i rondar-la, de conèixer la seva gent, em sembla que ens agradarà: és una ciutat molt bonica…. que acollirà el meu fill, i que el meu fill farà seva….
tot i que….
no em pensava que el perdria tan aviat, aiiiissssss
Fernando Pessoa (Lisboa 1888 – 1935)
Perquè no se’m tornin mar…
enfilo cada un dels desencisos amb l’agulla del silenci,
i me’n faig un collaret.
Només,
si t’acostes amb la lluna,
llegiràs
un petit estel líquid per a cada solitud….
A veces, está muy cerca de tí;
otras, lejos.
¡Y, sin embargo, el otro es lo mejor
que puede sucederte!
Sencillamente tú, de Heinz Janisch i Jutta Bauer
Editorial Lóguez Ediciones
«A veces, quieres decirle a una persona lo mucho que la quieres, pero no siempre resulta fácil encontrar las palabras …»
A mi me l’han regalat,
i en ressegueixo les pàgines un cop i un altre, quasi amb veneració…
Ets lluny, però ets molt aprop
…. i a voltes no és fàcil trobar les paraules!!
Viure la sensació de no tenir temps… o de tenir-lo a mans dels altres
Encetar una agenda, incapaç ja de retenir a la memòria tots els compromisos que s’apilen dia a dia, a grapats, sense espais. I pintar-la de colors…. en blau, les reunions de feina; en vermell, les tasques importants; en grog, la coordinació d’equip; el blau cel per aquell projecte d’estudi; el taronja per les que m’agraden (com aquell grup de treball en que em lidera la Isabel… i al que no puc anar mai); en verd, les més personals (de mare, de companya, d’esportista, de solidària,…); en blanc i amb campana, els recordatoris; en platejat…. el platejat el guardava pels fils de lluna
Viure la sensació de concatenar setmanes sense descans, cinc dies de feina, dos de compromisos socials i familiars adquirits; cinc dies més de feina, tres nits de reunions, dos de sopars, cap de setmana de famialada, o d’excurió, o de partits juvenils, o de….. de llevar-se a l’hora, d’acomplir el protocol, de somriures de paper
M’enyoro….
enyoro passejar els camps, el camp, amb l’herba perlada després de la pluja i el sol il·luminant de biaix, sota els núvols foscos, el blat que punteja. Enyoro la solitud quieta, el silenci, l’espai, l’aire als pulmons, el pensament que vola…. Enyoro la música, els llibres, les històries…. Enyoro tenir vida pròpia, la meva….
Enyor….
potser és el primer pas de revolta…
