Vet aqui un llibre deliciós, «Els tarongers de l’indià», d’en Jordi Achón.

A vegades, no saps perquè un llibre et crida l’atenció, si per la imatge a la portada o per la ressenya a la contraportada, si pel significat de l’autor o per la bellesa d’el títol….. Jo diria que aquest em va captivar per l’olor, per la promesa de l’aroma: els tarongers, la flor blanca de tarongina.

Feia dies que no aconseguia captivar-me en una lectura, feia llunes que un llibre no m’arrossegava l’esperit i les hores cap a móns petits i fascinants… «Els tarongers de l’indià» ho va aconseguir amb una senzillesa esfereïdora.

Rascat des de la tendresa d’una ploma negra, la història engruna dos amors… o tres: la solidesa d’una amistat feta de coses petites, la dolçor d’un amor llunyà desat entre els llençols del record, l’enamorament d’un món nou, o pel Nou Món….

Els lligalls que conformen el llibre ens expliquen la vida d’en Narcís, un bastard català que fa fortuna al Nou Món acompanyat pel seu amenuense cubà, en Francisco Jesús Valdés Expósito:

Ressenya:
A l’agitada Barcelona de finals de segle XVIII, a punt de començar la Guerra Gran contra la França revolucionària, arriba en Francisco Jesús Valdés Expósito, un negre exesclau d’origen cubà.

Porta una única missió que preveu enllestir ràpid: lliurar a n’Adelaida Balletbó, esposa d’un ric armador barceloní, l’herència que l’indià Narcís Deulofeu li ha deixat. El cubà també li havia de lliurar uns manuscrits i algunes cartes on es relatava la vida d’en Narcís, de llinatge bastard com delata el seu cognom.

Una trama tèrbola va ser la causant que en Narcís hagués de buscar fortuna fent les Amèriques on, un cop establert, es va fer ric amb el negoci de la grana. Després de trenta anys, decideix tornar a Barcelona, però, malauradament, la mala fortuna i un destí que sembla riure’s del protagonista fa que aquest trobi la mort durant el viatge.

Abans de morir, encarrega al seu amic Francisco Jesús que escrigui la seva història. Poc sospitava el fidel Francisco Jesús els dramàtics esdeveniments que el relat d’en Narcís desfermaria i les conseqüències que ell mateix patiria en una ciutat plena de conspiradors.

Anys endavant, ja avançat el segle XIX, aquest relats i les escriptures que feien referència a un taronger situat extramurs de Barcelona foren confiats a en Rossend Arús, personatge històric que arribà a ser Gran Mestre de la maçoneria catalana, el qual els guardà en secret dins la seva extensa biblioteca perquè no veia arribat el moment de fer-los públics.

Mort Rossend Arús, un editor que també seguia els preceptes de la maçoneria trobà l’amagatall d’aquestes cartes i documents a la seva baiblioteca i, impressionat per la història d’amor i de fraternitat que contenien, dedicí publicar-los.

Me’l va regalar la Isabel,
un dia corrent, sense cap motiu especial, sense més referència prèvia que un “t’agradarà…. jo hi he plorat molt…”. Una edició de butxaca, en un gest especial, un tresor!!

Em tremolaven les mans en obrir-lo i, encetada la primera pàgina, ja em va ser impossible de separar-me’n…

El quadern de Noah és un llibre, tendre i dolorós, sobre la força perdurable de l’amor.

Totes les ressenyes que en trobareu us parlaran d’una dolça història d’amor ambientada en els anys austers de la segona postguerra, uns amants que es troben després de catorze anys, catorze d’anys després d’un estiu que els va regalar el seu primer amor adolescent. Deliciosa….

Però també, la novel·la va molt més enllà, i ens conta, amb una sensibilitat i una tendresa aclaparadores, com l’amor perdura fins la vellesa, per a retrobar-lo i recomençar-lo nou cada dia, fins i tot entre la dura batalla amb la malaltia de l’oblit.

Jo també hi he plorat… l’acabava intentant llegir amb els ulls negats, les llàgrimes grosses que m’esborraven les lletres, el cor com un ocellet tremolós….

Decididament, un llibre commovedor, l’amor en estat pur

L’he acabat avui,
i m’ha deixat amarada de tendresa,
penjada d’una lluna petita…

La lladre de llibres, d’en Markus Zusak, engruna el cada dia d’un barri humil de l’alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, un barri on la gent viu la pròpia vida sense compartir l’odi que les paraules del Furher escampen, disentint-hi secretament, de puntetes, amb por…

I ho relata a través de la vida i la mirada d’una nena, la Liesel, amb un pare acordeonista, una mare rude, un jueu, un millor amic de cabells de color de llimona… Una adolescent que estimava i odiava les paraules, que estimava… fins al punt de convertir-se en la lladre de llibres.

De la mà d’una narradora excepcional, la mort, la novela broda una història tendra i dura en frases curtes, en imatges contraposades i sorprenents, en dibuixos esbossats a carbonet, en notes al peu situades a mitja pàgina, en colors i en blanc i negre…

Per aturar-s’hi…

No l’he llegit, vagi per endavant,
però vull citar-lo aqui perquè hi he tingut una topada que m’ha remogut les aigues…. (el humors, que en diriem a casa mig en broma)

Era a l’aparador de la petita llibreria del meu poble, i jo ja en sortia després d’haver comprat uns carpesans i uns bolígrafs i d’haver revisat la parada de llibres cercant alguna lectura…. que no havia trobat (aquella mania d’esperar que els llibres em cridin!!)

El Secret em va cridar l’atenció, no pel nom, sinó per l’enquadernat, pel llibre com a objecte: petit i manejable, polit i càlid, el segell de lacre en relleu talment una reproducció veritable

• Té -vaig pensar- les paraules ja necessiten d’un embolcall de mudar per a vendre’s…

El vaig agafar i el vaig fullejar una mica: una presentació impecable per a explicar experiències diverses en la història orientades a extreu-re’n «la recepta de la felicitat«…?

• Un altre llibre d’autoajuda? -preguntava el Cesc, darrera la meva espatlla, simbolitzant la sensació de proliferació exagerada que se’n va fent darrerament-

El vaig tornar a la lleixa amb un mig-somrís i, d’un gest vague, el vaig esborrar també de la memòria….

Fins avui, que he connectat la xarxa i me l’he tornat a trobar… he trobat, algú que en parla en el seu bloc (de la peli, no ben bé del llibre), vegeu-ho.

En definitiva, i fent-ne una interpretació molt personal, l’essència remet a la mateixa filosofia de fons de les religions antigues (els aborígens, la cultura xinesa, els maies,…): la comunió amb la natura com a ésser de la natura, com a part integrant de les forces universals que ho connecten tot. Em quedo amb tres senzilles reflexions (i algun dia us ampliaré el com les visc):

• Agraïr diàriament a l’Univers el que tenim/som
• Demanar, des del cor, allò que anhelem, concentrant-hi l’energia
• Obrir i lliurar-se a l’Univers, visualitzant els propis anhels acomplerts (llei de l’atracció)

Això.
Només que, en El Secret, l’agraïment al que tenim/som i els desitjos més interns es relacionen, invariablement, amb els diners (aiiiiiiii, la cultura ianqui)

Rellegeixo….

Si us heu quedat sense lectura aquestes vacances, acosteu-vos a Junts i prou, de l’Anna Gavaldà, una escriptora francesa que escriu amb la tendresa a la punta dels dits.

A la contraportada del llibre hi diu (i ho reprodueixo perquè ho trobo absolutament encertat): Junts i Prou explica una història d’amor…. la història d’amor entre quatre personatges ferits per la vida. Camille, Franck, Philibert i Paulette son éssers inútils, adolorits i amb un cor pur. Quatre llumins col·locats junts sobre una flama. I aleshores, zasss… tot s’il·lumina.

«Em va donar la ma….. donar la ma no compromet a res, però és molt per qui la reb«

Senzillament, preciós.