En un dia com avui, de fa 18 anys, em van donar el títol de mare….
bé, «donar» és una manera de dir… avui fa exactament 18 anys que sóc mare!!! (vegeu-ne la història a un univers petit)

Aquests dies previs han estat dies de molta emoció…. d’amagat i arremangats fins els colzes, hem estat removent casa i ordinadors per a recopilar una petita història de 18 anys en imatges i testimonis: fotografies de tots els tamanys amb totes les edats, les cartes del pirata Nil que l’escrivia quan no volia aprendre a llegir, la colecció de pins -inclosos el Kobi i la Blancaneus amb els set nanets arrenglerats-, les disfresses, les entrades de Legoland, la carta de Howards que li va arribar el dia del seu 11è aniversari… moments congelats i somriures de paper, però que contenen el batec de tota una vida de complicitats i de tendresa.

Avui, aquell nadó que arribava molt menudet i encara per acabar, aquella personeta que ens va despertar la més gran de les angoixes i també la més gran de les il·lusions, és ja un xicotarro guapíssim, i una persona excel·lent. Vegeu-lo al costat del seu germà petit… una altra perla també!! ;o))

I quan el miro (d’amagat també, que ja no es deixa gaire), penso que no ho hem fet tan malament….

Avui fa 18 anys,
i ha estat, és, la més gran de les aventures apassionants!!

Un dia com avui de fa 17 anys,
just en l’instant d’aquesta mateixa hora (les 11:40h de la nit), vaig estrenar el meu títol de mare: tu, un nadó prematur de només 35 setmanes, 46 cm i 2,3 Kg de pes.

Eres tan menut que semblava mentida que fossis tan perfecte, tan bufó que costava de creure que fossis aquell bunyolet que m’empenyia fins llavors des de dins la meva panxa.

La relació entre tu i jo ha estat sempre molt especial….. potser va començar quan eres només una coseta petita i fràgil, i jo t’abraçava fluixet per no trencar-te, i el teu cor petit i el meu es superposaven, fregant-se, asserenant-se junts fins a compassar els dos batecs en un…

I amb el pas del temps, l’hem anat consolidant: ens hem anat guardant moments només per a nosaltres dos, un dinar, una sortida, una passejada, endur-se’t a la feina…. fer coses junts, com ahir, que passejàvem ciutat, i rondàvem botigues, i miràvem gent, i preníem granissat i xerràvem, i rèiem… i és curiós que, aquest petit cercle especial i subtil que tenim, no el fem extensiu a ningú… a ningú

N’hem passat de tots colors (i més que en deuran venir, de colors i de coses). A vegades, faig el paper de mare (tan bé com puc); d’altres, em situo més a prop per a bellugar-nos en el mateix corrent. I sé que, com més temps passi, més canviant serà, perquè tu has de conquerir els espais de la teva pròpia vida…

Però penso ser-hi, com sempre, a l’oracle de la cuina…. t’estimo tant!!

Per molt anys,
a tots dos!!!