si, elur, fer-hi petjaaquest és un camí ocult si no t’hi atures, màgic, entre l’aigua i la sorra… per escriure-hi tot allò que somniem, sempre verge, sempre emocionant!!un petonillo!!*!
i a mi m’encantaria que hi vinguessis, violette!!a peu nu o amb botes de caramel, seguint un somni sobre el cruixent de la sal…un somrisset de xocolata=;)
el mar d’hivern preserva una camí sense petjades…
que preciós… tot i que vénen ganes d’escriure-hi alguna ruta :)petons!
si, elur, fer-hi petjaaquest és un camí ocult si no t’hi atures, màgic, entre l’aigua i la sorra… per escriure-hi tot allò que somniem, sempre verge, sempre emocionant!!un petonillo!!*!
Jo sempre vindria… ets sempre tan delicada, tan subtil… un petó, Hypatia!
i a mi m’encantaria que hi vinguessis, violette!!a peu nu o amb botes de caramel, seguint un somni sobre el cruixent de la sal…un somrisset de xocolata=;)
Val, vinc; però l’aigua està freda! Com a penyora, et deixo deures al blog. (Si vols, és clar).