carai nina…dona peu a imaginar moltes…la carícia de l’aigua al cos…la sensació d’ingravidesa, plaent…el silenci de les profunditats..o aquella relaxació, dolça, que ens envaeix després del plaer…petonets dolços i sensitius :¬)***
Doncs a mi més aviat m’inquieta la imatge. La dama està en un altre món i la certesa és que allà no s’hi troba la vida que estimem. Allà hi ha el fred i la foscor… «donde habita el olvido» que diria Cernuda.
i el moment…jo la miro, i hi veig la perspectiva des del món interior de cada ú, immens, amb només la cara al món de fora, el socialpotser és un altre món, si… que en saben de nosaltres els que ens comparteixen el dia a dia? que en sabem nosaltres, de nosaltres?«filosofades», ai!!=;)
carai nina…dona peu a imaginar moltes…la carícia de l’aigua al cos…la sensació d’ingravidesa, plaent…el silenci de les profunditats..o aquella relaxació, dolça, que ens envaeix després del plaer…petonets dolços i sensitius :¬)***
si, el silenci… i l’abandonar-se,i també la indefensió…un jo fons, dens, ocult, una superficie exterior aliena…una perspectiva, una foto!!=;)
Doncs a mi més aviat m’inquieta la imatge. La dama està en un altre món i la certesa és que allà no s’hi troba la vida que estimem. Allà hi ha el fred i la foscor… «donde habita el olvido» que diria Cernuda.
Per cert, oblidava dir-ho: el nou aspecte del teu blog és perfecte.
malgrat la bellesa de la fotografia, a mi també m’inquieta aquesta imatge etèrea…com si no fos d’aquest mon.
i el moment…jo la miro, i hi veig la perspectiva des del món interior de cada ú, immens, amb només la cara al món de fora, el socialpotser és un altre món, si… que en saben de nosaltres els que ens comparteixen el dia a dia? que en sabem nosaltres, de nosaltres?«filosofades», ai!!=;)
Realment no en calen de paraules, només recorcar-te’n de respirar.