La felicitat és el camí…..
i, a vegades,
no cal ni que el camí sigui traçat, ni que tingui punt d’arribada…
n’hi ha prou amb caminar,
amb anar-lo escollint a cada passa, només amb paladejar-lo…..
La felicitat és el camí…..
i, a vegades,
no cal ni que el camí sigui traçat, ni que tingui punt d’arribada…
n’hi ha prou amb caminar,
amb anar-lo escollint a cada passa, només amb paladejar-lo…..
Sí, sobretot quan hi ha camins a la vista… sinó s’ha de fer l’esforç de dibuixar-los.I tu què? Ja no surts mai de casa?Petonets… avui la lluna fa el ple!
mmm… i deixar que es dibuixin a força de petjades??i tens raó, surto poc, darrerament… alguna idea que m’ajudi?=;)un petó de lluna plena!!
Magnífic.Tenir un horitzó és molt bo, però encara és més important que cada passa tingui sentit. Té molt més valor una passa amb sentit que s’allunyi de l’horitzó que quatre que s’hi acostin sense sentit. Si més no per a mi.
I per què escollir el sentit de les passes?I si et deixes portar i surts a trobar?Allà on sentiments et portin…Un petonet dolç ;¬)*
té sentit, el sentit, si és el propi…. encara que com el meu, vagi a contracorrent….em costa deixar-me portar (és un defecte de sèrie), però m’agrada molt la idea de sortir a trobar…… sortir a trobar, uhóoooooo!!!=;)
n’hi ha prou amb saber gaudir del paisatge