De puntetes…..
un ventijol d’horabaixa novell, distret,
arrenca i arrossega cada un dels cristalls que erosionaven
i torna la tendresa, tota,
aquella que sempre et deia que et guardava,
ofegant-me cada gest, cada pensament….
tant de bo sabés com explicar-t’ho!!
que bonic Hypatia… que bonic!petonets i abraçades!
Segur que ho nota d’alguna manera, encara que no li sàpigues explicar.
… molt probable, gripaublau, sí… en allò que irradies fins i tot sense ser-ne conscient, oi?=;)