Vaig esperar que sortís en català perquè era un Anna Gavaldà, i jo, l’Anna Gavaldà l’he gaudida sempre en català… de la ma d’en Xavier Garcia Muniesa que, a vegades l’encerta i d’altres no tant, però que sap conservar-hi tota la tendresa…

I vaig arribar a la meitat del llibre només perquè era un Anna Gavaldà; em sóc fidel i m’obligava a seguir llegint, pàgina rera pàgina, aquella prosa sanglotada de frases incompletes i inconnexes, de retalls d’història sense fil, aquell desgavell de narrativa que, i només en acabar el llibre me n’he adonat, reflexa el mateix caos de sentiment que viu el protagonista a l’inici del relat…

… un caos que, d’alguna manera, se m’assemblaria:
«una vegada vaig estimar algú amb bogeria, i la resta de la meva vida me l’he passat treballant per oblidar-la, i he treballat tant i tant bé que m’he perdut en el camí»

Llavors, en algún punt de la nit, la prosa toca fons i remunta en la veu d’una dona sparki (Brillant?, Divertida?, Radiant? Dinamita? Xampany, potser….) que barreja l’anglès i el francès -el català, en el meu cas- per recollir les engrunes de la seva vida dins la nit tèbia d’una granja bulliciosa i destartalada.

I amb la prosa que s’enfila, torna el pols de l’Anna Gavaldà, deliciós….
i amb la Kate, el Charles pacifica les llums i les ombres i remunta també…

La ressenya en diu:
«Tendra i plena d’humor, El consol és, en essència, una història d’amor. Un tractat de l’arquitectura interior i de les emocions sobre les quals es pot construir i donar sentit a la vida»

I jo en marco algunes frases amb plecs petits a la vora de les pàgines, algunes reflexions que faria meves i d’altres que em bufetegen….

…. algun dia, ho hauria d’escriure