No és nostàlgia,
no és propòsit,
és més aviat una necessitat estranya,
de posar paraules a allò que encara no en té.
Escriure sense saber on vaig,
sense esperar resposta.

Potser escriure és això:
fer lloc,
obrir una finestra petita,
deixar que l’aire passi…
I de moment, amb això, ja n’hi ha prou.

