Archives for posts with tag: escriure

Hi ha coses que tornen quan una casa es buida,
des de molt enrere, vint anys que fan una vida.

Un grapat de fulls amb lletra adolescent,
allà, entre llibres d’una biblioteca que va començar petita, amagats rere els lloms de colors, discrets, sense sobresortir.

Li vaig demanar permís,
jo sabia que escrivia però mai no me les havia deixat llegir, les seves novel·les.

Aquesta narra una història èpica, amb batalles, regnes i un adolescent destinat a salvar-ho tot. Un heroi que, llegint-lo, em recordava molt aquell personatge que jo li havia inventat quan era petit: en Riquet, el petit cavaller de la taula rodona.

I mentre llegia, enmig de l’èpica, va aparèixer ella, una sola dona en tota la història: la mare del protagonista.

Guerrera.
Independent.
Valenta.
Comandant l’exèrcit de la Lluna.

Vaig sentir orgull. I una mena de confirmació que no sé ben bé explicar… una mare potent al costat de l’heroi, trobant-lo, acompanyant-lo.

Vint-i-cinc pàgines, el manuscrit s’acaba a l’inici de la que promet ser la segona gesta, un cop salvat el regne: la mare cau presa i el fill va a salvar-la. 

I aquí s’atura, com una passa que resta en l’aire, que no acaba de ser petjada.

I jo…

No he sentit la necessitat d’imaginar el final.
No m’ha quedat inquietud, només una serenor toba, silent, amable.

Perquè el que tinc avui amb ell no necessita èpica.
No cal salvar-nos.
No cal escriure’ns.

Hi ha històries que van servir per créixer.
I després hi ha la vida, que continua sense espases, però amb complicitat.

I potser, això, és el final que el paper no va arribar a descriure.

No és nostàlgia,
no és propòsit,
és més aviat una necessitat estranya,
de posar paraules a allò que encara no en té.

Escriure sense saber on vaig,
sense esperar resposta.

Potser escriure és això:
fer lloc,
obrir una finestra petita,
deixar que l’aire passi…

I de moment, amb això, ja n’hi ha prou.

xops de nit i pluja.
No feia fred, només era una nit molla i fosca, després vaig saber que també sola.

Veníem d’aquell acte reivindicatiu que a tu no t’interessava i que a mi no m’havia bellugat: jo hi anava a fer costat al ponent; tu perquè hi era jo, vas dir.

Caminàvem com si no tinguéssim pressa, esquivant a penes els tolls cada vegada més curulls, veient com l’aigua que queia mansa i densa se’ns enfilava enjogassada pels camals dels pantalons. Avançaves tan a prop que el teu paraigua entrava sota el meu i em xopava l’espatlla de regalims. Ningú no rondava carrers, o quasi ningú, només alguna ànima fantasmagòrica s’apressava ran de cases.

Anàvem a menjar alguna cosa, jo només desitjava un lloc sec on poder seure i mirar-nos als ulls, tants dies d’absència, només xerrar, potser fins i tot agafar-nos les mans o reposar la ma al braç de l’altre… només, o tant

Però el local era tancat, un ull cec incrustat a la façana, un forat fosc a la voravia, l’ànim xop de nit i pluja. A l’altra banda del carrer, un fanal càlid il·luminava un banc moll, les fulles taronges enclastades per l’aigua a l’empedrat, un cercle de llum que titil·lava sota la pluja ara més intensament dolorosa. No hi havia res més.

No vas voler valorar opcions i te’n vas anar… i jo vaig continuar caminant desprotegida sota la pluja fins a aturar-me sobre el pont amb vistes al caudal creixent del torrent. I vaig continuar llavors, esquivant els fanals massa blancs dels carrers principals fins a omplir de sorra molla l’entrada de casa

Al whats un sóc a casa, una mica molla, una mica trista… podria haver estat un bon dia.
llunadepaper
.

nuria_5
ella ens feia imaginar un paisatge infinit, calm, esquitxat de milers d’espurnes titil·lants, energia… i jo descobria llavors que en tinc un munt, d’aquests paisatges, endreçats a la retina: una esplanada silent de neu blanquissima espurnejant sota el sol, un cel fosc de nit puntejat d’una via làctia espaterrant, un espai immens obert sota un cim, un mar en una albada de sucre… paisatges viscuts, tots amb nom propi, infinits, calms, coneguts, compartits…

llavors, quan caminava pel carrer tornant a casa, les volves eren minúscules, i només sabies que eren neu per la ingravidesa que exhibien, vol erràtic sota els fanals de ciutat…
llunadepapr
.

lluna_sobre_teulades
tornen del camp; tu ets el marit de la Remei? li diu la nova veïna tot acceptant amb familiaritat les festes de la Kira, no ens coneixem encara, afegeix com per tranquil·litzar-lo, però tenim una amiga en comú

mmmm…. m’agrada, em sembla que hauré de trobar el moment de fer bon veïnatge
llunadepapr
.

self_reflection
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses, saber on vas sense controlar-ho tot a cada moment, refiar-te ulls clucs de tu mateix….

deu ser això, la maduresa?
llunadepapr
.

crònica d’un matí de tardor, plujós
Generacions
aqui ara plou; res, quatre gotes mal comptades, amb prou feines si la terra fa olor de moll; faig fotografies als patis humits…

té, ara plou, una pluja suau però, amb quatre trons amables; m’agrada que plogui, m’agrada la pluja….

ara plou molt fort, i fa trons secs, que trenquen el cel; i tempesta, llamps, trons, aigua… una meravella!!

han vingut els meus pares, han portat peix i la mare l’ha netejat, sardina

quan ha parat de ploure han marxat, d’aquella manera que marxen ells, a poc a poc passadís enllà, agafats de la ma, mesurant la passa amb compte a les escales…
llunadepapr
.

cat-looking-from-under-the-bed
– No tinguis por –havia dit la mare en fer-me el petó de bona nit, nosaltres som aquí, i tens el teu germà a l’habitació del costat.

I llavors la mare feia aquells petons tan dolços que semblava que era cert, que no calia tenir por. I jo l’abraçava ben fort, enterrant el nas entre els seus cabells per sentir la seva olor a net, que ara ja sé que era d’espígol però llavors encara no sabia com es deien les herbes, ni les flors, ni molt menys que les olors poguessin tenir nom. Finalment, la mare em tapava fins a les orelles i clavava els llençols sota el matalàs deixant-me gairebé immobilitzada, que jo m’imaginava que ho feia per culpa del fred, però també podia ser que fos perquè no caigués d’aquell llit massa alt per a una nena petita.

– No m’apaguis el llum –li deia jo, un punt d’angoixa a la veu

Aquella pantalla petita sobre la tauleta de nit era la meva salvació contra el pànic que em feia la foscor. M’espantava el que hi podia haver sota el llit al costat de la gibrelleta blava, o a l’armari de fusta que mai no tancava bé, o al darrera d’aquella única finestra que tenia l’estança, que donava al passadís cec que pujava a les golfes. El meu llumet de tauleta quedava encès cada nit, i tota la nit.

Deixant el llum encès doncs, la mare seguia el seu ritual de bona nit fins a l’habitació del meu germà a l’altra banda del passadís. Ell tenia una habitació molt més gran que no el rebost que jo habitava, amb dos llits separats, un armari immens i un balconet que donava a l’eixida de la casa, dos pisos més avall.

Aquella nit, gairebé en el mateix instant en que la mare tancava el llum de l’escala dos pisos més avall, va sentir-se el primer esgarip. I em vaig congelar. Allò sonava molt a prop, just a l’altra banda de la meva finestra. Semblava un nen que plorava. O potser no. Potser m’ho havia imaginat. Vaig escoltar, el cap sota els llençols, aguantant la respiració. Quan ja semblava que no, que definitivament no i jo em començava a deixar anar cap al son, va sonar el segon. Igual d’aprop, igual d’esgarip, igual de real. Volia cridar però no em sortia la veu. Tremolava.

En sentir el quart, vaig saltar del llit. Descalça, deixant enrere la catifa, vaig sortir sigil·losa cap a l’habitació del meu germà que, incomprensiblement, ja dormia. Em va costar una mica despertar-lo i més que deixés de rondinar i escoltés. Una estona llarga. I res. Semblava que de debò m’ho havia imaginat. Ell ja em mirava amb cara d’odi evident quan l’esgarip es va sentir de nou.

– Què és? Sembla un nen que plora. Em puc quedar a dormir aquí? Tinc por.
– És un gat –em va corregir mig adormit.
– Aquí dins? Al passadís? Ha entrat?
– No, dona, deu rondar la teulada i el seu miol ressona entre les caixes buides de les golfes. Ja saps que el balcó a dalt no ajusta prou bé.
– … segur?
– Segur.

Quanta seguretat donen dos anys més i ser mascle.

Tornava cap al meu llit quan vaig prendre la decisió: pujar fins la porta de les golfes i tancar-la. Segur que era oberta i per això el crit es sentia tan fort. Vaig avançar a poc a poc per les rajoles de toba vermella del passadís fins a l’altra banda de la finestra cega. I encara una mica més fins al revolt que feia el corredor en enfilar les escales que duien a dalt de tot (que era com a casa anomenàvem a les golfes). No duia llum, però la meva finestra il·luminava dèbilment els travessers de fusta gastada de la vora dels primers graons.

I just en tombar el replà del tercer graó ens vam trobar de cara. Ell va deixar anar un nou esgarip i jo vaig sanglotar fort, però cap dels dos no es va moure. Congelats, mirant-nos de fit a fit, dos cadells espantats. Un gatet i una nena petita bategant la mateixa por. Molta estona. Reconeixent-nos.

Al final, ell va marxar amunt i jo vaig pujar a tancar la porta.
llunadepapr

(Nota del narrador: Després d’aquella nit, hi va haver més trobades i jocs. Algunes nits fins i tot, el moix baixava a dormir sobre el coixí de la nena. D’aquell dia, el llumet de la tauleta va deixar de lluir.)

vellesa sobre els núvolspujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…

ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….

i els vam retrobar al cim, el Puigmal, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba

i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat

i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
llunadepapr
.

(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)

el pare fa crucigrames abocat sobre la taula, concentrat, les estovalles encara amb les engrunes del dinar, les tasses de cafè amb pòsit fosc i aromes d’anís; a estones, sense ni adonar-se’n, el cap li cau i s’adorm

entre plat i plat, la mare comenta de passada que li costa menjar, se li embussa el mos a mig aire, es mareja; bé, de fet, es mareja amb menjar o sense, s’hi lleva ja al matí, marejada, i a vegades havent sopat també es mareja

l’home –amb vuitanta tres anys ja el veiem més com l’avi que no com el pare–, em fa notar que el cap li ha millorat, fora pomades agressives que couen!! que la simple crema hidratant de l’àvia se li emporta, lliscant humit sobre la pell, les crostes tossudes del càncer dels calbs amb massa sol

l’àvia fa que sí amb el cap a la consigna de no donar-li menjar a la gossa, que ja és velleta i pateix de la panxa; arrossega els peus fins a la cuina recollint els plats, la gossa al darrera, i li deixa les sobres en un racó, el dictat oblidat

mentre ella és lluny, l’àvi parla fluixet, potser per a mi, o per a ell mateix; a l’àvia també li fa mal, la panxa, el cos vell que comença a no respondre, a mal funcionar, com els ronyons, sempre al límit, que s’acaben, que ja no filtren prou; es mareja de l’esforç, diu, sentencia

la dona torna i s’asseu al meu davant; li miro el cos, balb, només ossos i pell, les mans deformades, l’esquena corba, els cabells més grisos que no blancs; ja no es tenyeix, de rossa ho feia, va deixar de fer-ho quan ell va abandonar el costum de pintar-se el bigoti, els dos fent conjunt

ella no anirà a la doctora perquè no vol que li trobin res i l’ingressin; ell no anirà al metge perquè ja compta enrere, ho diu explícit, està plegant; lúcid ell, inconscient ella, escara independents els dos

i jo que faig veure que miro el mòbil he suspès del tot el temps, escolto, observo, entenc, que cada estona compta, en aquest instant precís, en tots els instants precisos que venen

ho aturo tot, aixeco el cap i somric, tens tota la meva atenció, diu la mirada, la meva mirada, i la seva mirada, sense paraules
llunadepapr
.