Hi ha una idea que torna, de tant en tant,
com una frase que no vols perdre.
Que la vida (d’una dona) és massa ampla
per cabre sencera dins d’un sol vincle.
No per desamor.
No per cansament.
Sinó perquè hi ha més coses.
Projectes que creixen en silenci,
amistats que sostenen sense fer soroll,
una feina que també és mirada,
un compromís discret,
un desig que no sempre té nom ni demana permís.
Hi ha pensament.
Hi ha ambició.
Hi ha creació.
Hi ha espai propi.
La trampa és confondre intensitat amb totalitat.
Una vida és més plural,
més contradictòria,
també més expansiva.
Potser doncs, estimar també és això:
no ocupar-ho tot,
i deixar que la vida respiri.
