Hi ha persones que viuen sostenint el pes dels altres.
Compensen.
Ajusten.
Intueixen el conflicte abans que aparegui
i el desactiven amb una frase justa,
amb una renúncia mínima,
amb un silenci oportú.
No és feblesa.
Ho fan perquè saben llegir l’ambient,
perquè creuen que la pau és un bé fràgil.
Amb els anys,
aquesta habilitat es converteix en identitat, en caràcter:
ser equitativa, ser prudent, ser qui no desestabilitza.
Fins que un dia, amb el pes de tota una vida,
mirant distretament endins,
s’insinua una pregunta que no té a veure amb l’harmonia, sinó amb el desig.
Una pregunta que mai no s’havia formulat del tot:
què vull jo, si deixo de calcular l’impacte sobre els altres?
No què és sensat.
No què evitarà tensions.
Sinó què pesa a dins?
Potser madurar, al final, no és evitar que la balança s’inclini.
És atrevir-se a deixar que s’inclini cap a una mateixa.
