El que em fa mal no és la seva jubilació.
Em fa feliç veure-la tancar una etapa envoltada d’afecte,
de reconeixement, de vida compartida.
El que em fa mal avui és quedar-me.
Entendre que jo,
demà,
torno a ser al mateix lloc.
Al peu del canó,
complint,
responent,
demostrant encara que sí…
I no és enveja,
ni tan sols és cansament.
És descobrir que hi ha una edat
en què el cos i el cap comencen a demanar més vida pròpia,
més calma,
més llibertat
Però la realitat encara em diu que he de continuar demostrant que valc,
que puc,
que aguanto.
I és adonar-me que arriba un moment en què ja no vull passar la vida demostrant res.
Només vull començar a viure-la una mica més meva.
El que en queda.
