acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses, saber on vas sense controlar-ho tot a cada moment, refiar-te ulls clucs de tu mateix….
deu ser això, la maduresa?
.
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses, saber on vas sense controlar-ho tot a cada moment, refiar-te ulls clucs de tu mateix….
deu ser això, la maduresa?
.
Amb el temps ens coneixem millors, i ens apamem. Però vols dir que del tot? Arriba un moment que ja no ens sorprenem mai a nosaltres mateixos?
oh i tant que ens sorprenem, XeXu,
sobretot quan ens relaxem, ens deixem dur i ja no ho volem controlar-ho tot
i llavors és fantàstic!! 🙂
Deu ser això, però per sort mai no arribem al fons de tot, perquè evolucionem i canviem i allò que valia fa uns anys, ara ja no serveix.
cert, Carme,
però la maduresa ens permet anar-nos acceptant amb tranquil·litat, no tenir pressa, no acceptar el que no cal…. 🙂