Passa així,
tot s’encén alhora.
Una notificació.
Una resposta pendent.
Un petit incendi quotidià que sembla inajornable.
I els dies, de mica en mica,
es van omplint d’aquesta urgència postissa que no deixa espai per respirar.
Com si viure fos només anar arribant a coses.
Però allò important
gairebé mai no fa soroll.
La calma no interromp.
La tendresa no insisteix.
El cansament sovint espera en silenci assegut en algun racó del cos.
També la vida profunda és així.
No empeny.
No reclama.
Només hi és.
Discreta.
Bategant sota tota aquesta pressa.
I enmig d’aquesta urgència,
el que costa no és aprendre a prioritzar tasques.
El que costa és recordar què mereix ser salvat
abans que el soroll ho cobreixi tot.
