Mai no m’hauria imaginat que després dels quaranta,
quan els anys i l’auto-convivència (a vegades no gens fàcil) han fet que t’acceptis amb maduresa, podria tornar a sentir tanta nuesa, tanta vergonya…..
Arribàvem a la trobada familiar just en el moment en que se’ns esperava (allò de ser regulars, o puntuals) i ja des del carrer es sentia la música a un volum del tot inhabitual.
- Caram, quina marxa tenen avui els avis -comenta l’Andreu-
- És el dia, faig jo, aquest blau radiant de primavera que trenca el fred gris de l’hivern i ens dona sensació de vida, de vitalitat….
I efectivament: les finestres i les portes de la casa estan obertes a la fresca, a l’aire net d’un matí nou de trinca.
Ells s’avançen i jo pujo xino-xano el turonet que mena fins la porta, la música cada vegada més forta, un volum inusual….
La identifico només posar el peu al portal….
tenia 19 anys, escrivia poemes i els musicava, rascava una mica la guitarra, cantava….. i devia enregistrar-ho en algun moment, d’això no en tinc conciència
Aquelles peces eren una mica com el meu diari d’adolescent més privat, els batecs d’un cor amarat de tendresa que al·letejava les primeres sacsejades com un ocellet tremolós…
Unes peces exposades ara, sense escrúpols ni remordiments, a tot un món aliè!!
nuesa……
i amb dues gambades, l’escalfor fins les orelles, aturo l’aparell i requiso la cinta
Amb tots els retrets a la mirada, m’enfronto al pare: com ha pogut…..?
i el veig cofoi, orgullós de la seva filla, feliç;
no s’adona del meu daltabaix, i la meva ràbia s’esmicola davant d’aquell nen-avi que somriu….
Tinc la cinta, i l’he digitalitzada per no perdre-la,
i amb tot, encara no m’he trobat el valor d’escoltar-la……
